Entrevista a Teresa Morell sobre l’emigració de la Marina Alta a Nova York

“L’emigració de valencians a Nova York no és molt coneguda; però només de la Marina van eixir 10.000 persones”

La història dels emigrants de la Marina Alta que en la segona dècada del segle XX van creuar l’oceà per a fugir de la misèria està per escriure, però Teresa Morell ja ha marcat el camí. El seu llibre descobreix un moviment migratori conegut de sentides. Els arxius de la illa d’Ellis, a internet des de fa poc més d’una dècada, ofereixen els noms i pobles d’origen d’aquests emigrants. Són una mina per a la investigació. Teresa Morell relata en el seu llibre un fenomen que per a la Marina Alta va tindre magnitud quasi d’èxode. De tots els pobles de la comarca, dels 33, van eixir emigrants.

Ens parla en el llibre d’una emigració que per a vosté no és gens estranya.

Així és. Els meus germans i jo vam néixer als EUA. La nostra família és d’Orba. El meu avi, José Morell Sendra, està entre aquests emigrants dels quals tracta el llibre. No tenia pare i sí tres germanes. Eren pobres. Com a molts altres valencians va embarcar a Nova York. I com la majoria va viatjar en tercera classe i va entrar per la illa d’Ellis. Va estar al barri del Lower East Side i a la fonda de “La Valenciana”, que regentaven un oncle seu, Francisco Sendra, i el benisser Manuel Ivars Sala, germà del llegendari Pere Bigot, del qual Bernat Capó ens parla en el seu llibre De Berdica a Nava York. Ara mateix estem al costat del palau (seu de la Seu Universitària de Benissa) de Pere Bigot.

Doncs ja és coincidència que vostè “torne” precisament a un dels llocs que en l’imaginari col·lectiu de la comarca han quedat com a símbol d’aquella emigració.

Doncs sí. Són casualitats de la vida. La Universitat d’Alacant em va nomenar coordinadora de la Seu Universitària de la Marina, a Benissa. Jo vaig tornar a Orba amb 22 o 23 anys, em vaig casar i vaig muntar una acadèmia de llengües. Vaig estudiar a la Universitat de Nova York. La meua especialitat és la lingüística aplicada i, a més, en la Universitat d’Alacant, impartisc l’assignatura d’història i cultura d’EUA. El meu avi i mon pare em van explicar les seues històries i les de molts altres emigrants. En tornar vaig començar a albirar la dimensió d’aquest fenomen en pobles com Orba, Benigembla, Alcalalí o Murla. Em preguntava com era possible que no s’haguera investigat més i tret a la llum una migració tan important en aquesta comarca.

Per què es produeix aquest èxode?

La Marina Alta vivia a principi de segle del monocultiu del raïm, en concret del moscatell. Tota l’economia se sostenia en el comerç de la pansa. Però l’epidèmia de fil·loxera va enfonsar la producció. Ja existia una via migratòria a Algèria. Sabem que aquests emigrants van saber allí que a EUA i a Canadà es necessitava aleshores molta mà d’obra per al ferrocarril, les carreteres, les fàbriques i les mines. Entre 1900 i 1920 van entrar cada any pel port de Nova York quasi un milió de persones. Els valencians no van ser aliens. En els arxius de la illa d’Ellis hem trobat referències de 2.500 veïns de la comarca, però van ser molts més, estimem que uns 10.000. El 10 % dels emigrants espanyols d’aquell període a EUA eren de la Marina Alta. No obstant això, aquesta migració és encara poc coneguda. Els valencians, a diferència de gallecs, bascos o asturians, tornaven després de dos o tres anys. Van ser emigrants d’anada i tornada.

Però el cas de la seua família és una mica diferent.

Sí, perquè el meu avi va fer alguns viatges i després, el 1929, quan aquesta migració ja declinava, van arribar la meua àvia i mon pare, que només tenia deu mesos. També van entrar per la illa d’Ellis, malgrat que el meu avi els havia donat diners perquè compraren bitllets de segona classe i evitaren passar per la duana dels emigrants més pobres. Però els van enganyar i els van vendre bitllets de vaixell de tercera classe. Mon pare no va tornar al seu poble fins l’any 1956. Tenia 27 anys i estava fent la mili en una base americana a Alemanya. Va demanar un mes de permís per conèixer Orba i es va enamorar de ma mare. A l’any següent va tornar durant un altre mes. Es van casar i li va prometre a ma mare que tornarien als EUA durant només quatre anys, que després van ser 25. Els seus tres fills vam néixer i vam estudiar a Nova York.

En el seu llibre comenta que encara hi ha molt que investigar d’aquest fenomen migratori.

Sí. La historia que expliquem a Valencians a Nova York és només el principi. Però el llibre ja ha despertat un gran interés. Allí on el presentem vénen persones que ens expliquen que els seus pares o avis van emigrar als EUA. És, a més, una migració que transcendeix la Marina Alta. Hem trobat molts casos d’emigrants de comarques del voltant. Una estudiant de Carlet ha contactat amb mi perquè té cartes i fotos que el seu avi va enviar des de Nova York. Vol fer el doctorat sobre aquesta migració.