Inici » Notícies » General

Els plataners de l’estació de tren de Benissa són història

5 de febrer de 2018 4 comentaris
L'ombra dels plataners a l'Estació de Tren de Benissa

L’ombra dels plataners a l’Estació de Tren de Benissa

Els plataners que amb la seua verdor protegien els viatgers dels calurosos dies d’estiu a l’estació de tren de Benissa són història. Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, presidida per la consellera socialista Maria José Salvador, ha decidit desfer-se d’uns abres que estaven lligats a l’estació del trenet des de la seua inauguració el 1915.

Des de FGV s’al·lega que la retirada dels quatre plataners es devia a la necessitat de rebaixar el nivell de l’andana per a adaptar-la als nous trens que faran el servei entre Benidorm i Dénia. No obstant això, es dóna la casualitat que fa uns anys es va decidir elevar el nivell de l’andana per a adaptar-la als últims trens que es trobaven en circul·lació, sense que aquestes obres suposaren l’eliminació dels arbres.

Benissa perd així uns altres dels seus arbres emblemàtics, que es sumen a una llista malauradement cada vegada més extensa, com el Xiprer del Casal dels Joves o les Moreres de la Glorieta Dolors Piera.

 

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

4 comentaris»

  • Joan Josep Cardona Ivars ha dit:

    PLATANERS ABATUTS
    Per Joan Josep Cardona. Cronista oficial de Benissa
    És una mala noticia. I ho és per quan porta la càrrega afegida del sentiment. La nostra vida s´acompanya del paisatge humà i dels llocs on es relaciona. Tan poden ser racons urbans com la visió amena d´un umbracle on prendre seient i raonar. Jean Claude Hustin, artista plàstic, ens deixà per a la posterioritat un relat pictòric de la nostra antiga Glorieta Vella on un grup de vells pren seient a l´ombra d´una d´aquelles clausílies que ornaven la part més apropada a l’església. L´amistat dels vells amb els arbres és una costant. En aquell passatge del llibre del profeta Daniel on es narra la lasciva mirada de dos vells sobre Susana apareixen segles després retratats per Rubens sota el títol de “Susana i els vells”. I és, precisament l´ombra, l´admirable frondositat del til·ler la que inspirà a l´artista dos etapes de la vida. La vitalitat juvenil i la impotència i final de la senectut.
    Sembla que som nosaltres els majors els qui més plorem aquestes perdudes. Som nosaltres i el nostre promptuari sentimental un recurrent quan succeeixen aquests atacs als arbres indefensos. La memòria ens retorna la justa queixa de l´admirable, pel molts conceptes, dona i mestra que fou Donya Pepita Giner, junt amb les seves alumnes desafiant amb ardent arenga als empleats municipals que abatien un d´aquells frondosos, però perillosos arbres que donaven ombra al pati de l´antic grup escolar. I són visions que et dolen quan els vas veure plançons pendents de fondre les seves arrels al costat del clot immens que havia fet el tio Quico “Nan” guarda rural i llavors empleat municipal.
    I es difícil oblidar al tio Joaquim Adsuar, més conegut pel tio “Joaquinito el Pebrerrochero” amanollat a la soca d´una d´aquelles gegantines acàcies de la Glorieta protestant amb energia per la desmesurada poda a que el van sotmetre . O quan en una d´aquelles terribles gelades de darrers dels anys cinquanta moria cremat el company de les dos grans magnòlies que queden.
    No se si aquestes relacions entre vells i arbres adquireixen una dimensió més dramàtica quan afegeixes a la memòria a les persones que s´aixoplugaren a la seva ombra. És un fet constatat que està descrit poèticament en l´obra “Madame Bovary” de Gustavo Flaubert quan el caprici de sa mare ordena al seu vell progenitor tallar de soca arrel un preciós caminal d´arbres centenaris. Aquell vell plorava amargament pensant que, com a pare havia engendrat una filla plena de pardals en el cap. Pardals que , òbviament, no podrien anar més maia a acollir-se a les maternals branques d´aquells oms gegants on ell, feia alguns anys havia portat al muscle a la seva filla malcriada.
    ¿On anirem nosaltres a deixar plorar el cor quan més carregats d´anys i de nafres físiques buscarem en ells els substituts dels amics, dels vells i dels coneguts que ja no formen part del paisanatge humà?. ¿Seran els joves que ara ens substitueixen com madame Bovary? ¿Tindran la grandesa de Tolstoi que manà ser soterrat a vora un clar de bosc a la maternal soca d´un bedoll ?. ¿Vindran nous plançons a donar alegria a la desolada estació del tren?. No sé. Els majors i els arbres. Una vida que naix i altra que fa allò que es sol dir el “vial de xiprers” en l´hort de les creus de Miró .

  • Daniel Climent Giner ha dit:

    ¿De què ens serveixen les proclames sobre la defensa de la natura, o de la cultura, si a l’hora de la veritat els qui les fan autoritzen o callen davant la destrucció dels béns naturals o culturals?
    Dia sí i dia també trobem casos com el que ara es manifesta amb tota cruesa en l’arrabassament dels plàtans d’ombra de l’estació de Benissa.
    A mig camí de la irresponsabilitat i de la imperícia tècnica, en lloc de solucionar el suposat problema (i gent preparada hi ha, segur, per fer-ho) opten per eliminar-lo; sense tindre en compte les conseqüències negatives, els efectes secundaris, que l’acció arboricida pot suposar.
    Destrucció del paisatge anímic, dels referents culturals, del gaudi de l’ombra i el trinar dels pardals que s’hi aixopluguen, com ho fan les persones quan plou o el sol abrusa, de tindre un oasi de verdor enmig d’un terreny no sobrat d’arbres…
    I, ¿a canvi de què?
    ¿Potser de l’adquisició d’alguna marquesina “de disseny”? (d’algun “amic”, vull dir). ¿D’un aixopluc que faça el paper que abans feien els arbres, amb nous materials, si pot ser ben cars? (¿potser d’algun altre “amic”).
    Perquè estem cansats, escaldats, de veure actes vandàlics que després demanden “solucions”, cares i preferentment inaugurables.
    I s’hauria d’esperar que una conselleria “d’esquerres” (¿què és, això?) tinguera com a prioritat canviar els pèssims plantejaments destructius “heretats” de l’organització criminal (en paraules de la UDEF) que ens havia governat les darreres dècades.
    Però sembla ser que no és així.
    I en lloc d’arrabassar eixos plantejaments que tan cars ens ha costat, en termes socials, ambientals, ètics, econòmics… el que fem és continuar arrabassant, destruint, arbres, en aquest cas centenaris.
    Un símptoma d’actituds que desitjàvem bandejades perquè en la destrucció (de jaciments arqueològics, de paratges singulars, d’arbres venerables, etc.) se solapaven molt sovint els interessos dels “amics” .
    I crec que una Conselleria “com cal”, hauria de vigilar més i no atorgar llicències d’actuació a arboricides que es mostren incompetents de trobar i potenciar solucions harmòniques entre natura, cultura i interessos legítims com són els de la millora de les comunicacions.
    Solucions de les que ja hi havia exemples, com quan es va elevar l’andana, que no va requerir la tala dels arbres.
    Potser els polítics responsables haurien de triar millor les propostes d’actuació, sí; però també les escoles tècniques haurien de revisar els seus estàndards de qualitat i evitar repartir títols a qui realment no estan preparats per resoldre “problemes” de manera diferent a “tallar-los d’arrel”…
    “Solucions” que molt sovint acaben generant problemes nous i més grans… la solució dels quals haurien d’anar “a càrrec” (econòmic, professional, polític…) dels qui els ha creat.
    Perquè la responsabilitat hauria de ser això: assumir-ne les conseqüències, també les negatives.
    Però sembla que encara n’estem ben lluny d’arribar a això.
    I, mentrestant, hem perdut (¡una vegada més!) part del nostre patrimoni natural i cultural.
    Tothom, i no tan sols els benissers, hem tornat a perdre.

  • Pedro José Sanz Roselló ha dit:

    Creo que la excusa de FGV, es bastante pueril, ya que no hacia falta quitarlos, me da la impresión que no le han dado el valor que tenían, empresas ruines y pretenciosas, sin miramientos ni sentimientos, cada vez que oigo hablar de obras publicas me hecho a temblar y tengo que tomar un ¡ALMAX!,

  • Daniel Climent Giner ha dit:

    Un amic m’escriu, molt encertadament: Daniel, el proper tren ( i en poc temps, així serán tots), es electric.
    La catenaria, el cable electric que ho posibilita, manté una tensió de 1.500 o 2.500 volts.
    Eixa tensió estableix un área de protecció de 3 a 6 metres a partir del nucli del cable de catenaria.
    La foto es preciosa, i nostálgica, pero es clar que hem de triar: o tren, o arbres.
    -.-.-.
    Òbviament li agraisc l’atenció en informar-me:
    “Molt agraït per l’explicació.
    I en integrar en la meua “equació mental” les teues dades se’m plantegen dos interrogants nos, sobre els quals m’agradaria molt conèixer la teua opinió:
    1) En les actuacions que afecten a béns que són -o es poden considerar- públics, ¿seria convenient que les autoritats que prenen les decisions informaren clarament (un cartell poc pretenciós no costa tant) les raons de l’actuació?;
    2) L’àrea de protecció, raonable ¿afecta per igual a fulles que a troncs?; no ho sé, per això t’ho pregunte; i si són diferents les tipologies de protecció, ¿què hi ha de salvable en un bé biològic, ecològic, sentimental perquè puga quedar com a record, com a “obra d’art” encaixada harmònicament amb les noves necessitats, les de seguretat incloses?
    En definitiva, ¿seria convenient que en els plecs de condicions de les obres figuraren els criteris d’harmonització amb els bens que van a ser objecte d’alteració, trasllat, etc.?

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/