Inici » Notícies » Curiositats ,General

El plat de les ànimes; per Joan Josep Cardona

3 de Novembre de 2019 No hi ha comentaris
Altar a l'església de Benissa representant el purgatori

Altar a l’església de Benissa representant el purgatori

L’any 1793 la república francesa decidí canviar el nom dels mesos. A novembre, etimològicament el novè mes del calendari romà li correspongué el nou apel·latiu de brumari. La novetat estava en concordança amb el cicle de les estacions. Novembre és el temps central de la tardor on el mal oratge provoca boires baixes i humitat. La natura comença la dormició hivernal i les hores nocturnes es fan llargues de passar. Era l’any 998 i en el monestir benedictí de Cluny, un espai rude i fred en la Borgonya, al mig de França veient els monjos la caiguda de la fulla dels arbres com anunci de l’hivern no podien reprimir la depressió. Pensaven en la mort. Sant Odiló, abat del monestir, dulcificà eixe pesarós cavil·lar centrant en el dia dos de novembre la pregaria pels germans difunts. Era una forma de condensar en una sola jornada la malenconia. L’església catòlica beneí la iniciativa i l’afegí al santoral per al dia següent de Tots Sants.

La nostra antiga societat contemplava amb massa freqüència la mort. Taxes elevades de mortalitat i malalties de llarga durada s’assumien amb el natural dolor però amb resignada naturalitat. Un moment del calendari on la tenebra de la nit supera les hores solars indueix a pensar en els que ja no hi són amb nosaltres. La dèbil llumeta d’una torçuda surant dins d’una tasseta amb oli il·luminant la família convocada a resar tres rosaris reafirmava la solidaritat del clan amb els seus difunts. La literatura de cordell amb la “Carta de navegant cap al cel” fulla- oració publicada per Narcís Oliva i escrita per un anònim monjo cartoixà que començava advertint que “..da en ella un fiel dibujo que muerte y vida describe” exposa un ambient de recolliment i d’angoixa. En la propera localitat de Tàrbena incrementaven el sant temor afegint al final de cada misteri del rosari el cant de les ànimes. La partitura, que mai aplega a les notes altes, és quasi d’un monocordi cant greu. La lletra que comença amb el lament de ” Estan gimiendo y llorando entre llamas padeciendo…” és una explícita pedagogia a practicar les virtuts per fugir l’ànima el patiment del purgatori.

El recordatori a les ànimes del purgatori s’havia de representar amb una escenografia de patiment. I a ser possible gràficament com es pot veure actualment en l’altar dedicat en la nostra església parroquial que és la rèplica del que existí en el temple de Sant Pere. Per fortuna l’actual visió eclesial treballa més l’esperança que la desesperació. Així ho podrem veure quan en el res de l’hora canònica de les vespres d’eixa jornada es canten els salms 120 i el 129. És un himne que invoca la confiança i el perdó (espera el Senyor la meva ànima, més que els sentinelles el matí). El sentit didàctic es contraposa al discurs fúnebre i terrible de l’antic cerimonial de la mort. El pas pel purgatori era de purificació i expiació i per tant passar el menys temps possible en aquell estadi era preocupació de tot aquell que veia propera l’hora de la seva mort. La redempció per indulgència de misses era un camí que l’antiga església proposava als seus fidels.

Les actes més antigues de defunció dels llibres parroquials porten sempre al final la clàusula notarial del darrer testament del difunt on expressava que se li oferiren sufragi de misses per la seva ànima. És el denominat “testament de l’ànima” on es reservaven del cos de l’herència quantitats econòmiques per a celebracions d’aniversaris. Són deixes que oscil·len de 10 lliures les més modestes fins a les 100 en què s’obliguen els hisendats. Lògicament els hereus no poden disposar de tal provisió advertint-se que de no posseir l’esmentada quantitat líquida en els béns dels difunts estan obligats a bestreure-la ells i, de part seva per a complir amb el manament del testador. La situació fa pensar que els pobres de solemnitat, sense recursos ni parents, han de tenir la seva ànima durant segles al purgatori fins que queden redimides les culpes. Gràficament seria com complir una sentència judicial aplicada a l’ànima. Pensant en la gent mancada de recursos impossibilitada de poder oferir misses als seus difunts la parròquia les celebrava caritativament per ells disposant dels cabdals de l’administració parroquial del capítol conegut com a “Plat de les ànimes”.

La visita pastoral feta a la parròquia de Benissa l’any 1758, ocupant la seu episcopal Andrés Mayoral, detalla el sentit del plat de les ànimes. L’inclou en el capítol econòmic. El rector, mossèn Joan Baptista Orts té assignada la renda de 500 lliures anuals quantitat que és l’equivalent als delmes i primícies que li corresponen dels fruits produïts al terme. D’elles n’ha de bestraure 60 que és la paga del vicari, 6 per al subsidi reial i 3 cafissos de blat per atendre el Col·legi del Corpus Christi. Dins de les obligacions està la celebració dominical de la missa denominada “pro populo”. Pot gaudir, encara que no de forma exclusiva, també de les misses del “Plat de les ànimes”. És un capítol que es nodreix econòmicament del que voluntàriament donen els feligresos i que s’encarrega d’arreplegar el recaptador parroquial. Se li afegeixen les rendes del trinquet de la pilota, rifes, un cànon pel pa del forn i una quantitat que ve del delmari del blat i les ametles. Entra també el que s’arreplega de la caixeta de l’altar de les ànimes. El total de l’almoina es distribueix en la celebració de les misses per a bé d’ànimes distingint-se especialment la de l’aniversari i una altra en la festa de Sant Gregori, bisbe d’Ostia. El prevere racional de la parròquia distribuirà equitativament eixes misses entre el vicari i la resta del clero parroquial format pels mossens Joaquim Piera, Antoni Orduña, Jaume Calaf, Jaume Morell, Joan i Pere Ivars, Lluís Torres i Diego Gandia. La visita, com en la resta d’altres apartats, és molt escrupolosa i detallista fent l’advertiment que alguns dels beneficiats tan sols estan ordenats de diaca i per tant impossibilitats de celebrar missa. Però, en el sentiment corporativista aquest impediment se salva acreditant que fan en la celebració oficis de cantors, lectors d’epístola, o ministres de capa. És a dir la riquesa del culte tan del gust dels nostres majors i aplicada caritativament a qui no té rendes.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/