De Bèrnia al món

La partida de Pinos manté l’encant de la ruralia, però reclama ajudes per a salvar marges i cultius.

El tradicional aïllament de Pinos té dos cares. Aquesta partida de Benissa ha conservat un paisatge excepcional. Trau el cap al mar i busca l’abraçada protectora de la Serra de Bèrnia. Però les seues famílies s’han hagut d’anar a altres pobles. Les cases de Pinos no van tindre llum elèctrica fins 2002.

Els veïns de Pinos sabien que si les obres de la carretera començaven a Benissa i anaven muntanya cap a dalt s’anaven a eternitzar. Si s’acabaven els diners, la carretera es quedaria a mig fer. Per això, el 1923, quan el projecte va començar a tindre aspecte de tirar endavant, el batle pedani de Pinos, Josep Ausina Crespo El Pelat, es va obstinar que les obres anaren de dalt cap a baix. Pinos buscava el món. La carretera, serpentejant i estreta, es va acabar el 1931.

Aquesta partida de Benissa va començar a prosperar. El 1935 es va obrir l’escola unitària, i, als anys 40 va alçar la persiana una tenda d’ultramarins a la qual acudien en carros els veïns de les partides de Marnes, Canelles, Lleus i l’Albinyent. Allí s’assortien també de productes de palma i espart. Pinos era, d’alguna forma, l’epicentre d’una societat rural autosuficient i que va desenvolupar llaços quasi familiars. Els pineros, de natural excel·lents comerciants, també baixaven als mercats d’Altea, Callosa d’en Sarrià o Benissa. Allí venien els excedents dels seus cultius i el que els donava una muntanya, la Serra de Bèrnia, que coneixien de pam a pam.

“Sí, érem com una família. Qui no podia matar un porc, el compartia. I a les cases sempre hi havia una orsa amb conserva d’indià fregit”, recorda Francisco Ferrer, president de l’Associació de Veïns de Pinos.

La partida va arribar a comptar amb 352 habitants el 1950. “Vam arribar a unes cent cases. I en cadascuna vivien els avis, el matrimoni i els fills. Rara era la que tenia menys de cinc o sis membres”, indica Ferrer.

Però la carretera no va trencar del tot l’històric aïllament. Va començar el declivi i l’èxode als pobles més grans i que oferien més oportunitats. El següent signe de progrés va tardar a arribar. El 2 d’agost de 2002, durant les festes de Santa Bàrbara, es va inaugurar l’electrificació de la partida. Va arribar la llum. I d’això fa quatre dies.

L’associació de veïns es va crear el 1993 per a impulsar el projecte de la línia elèctrica. La Generalitat va pagar la línia que pujava a l’ermita de Santa Bàrbara, però després a cada veí li va tocar gratar-se bé la butxaca.

A Pinos viuen ara de continu unes 15 famílies. Residents estrangers, sobretot anglesos i alemanys, han descobert el paratge i s’han quedat enamorats. Han comprat i restaurat algunes cases abandonades. Els caps de setmana la partida sí que bull de vida. Pineros que han fet vida en altres pobles tornen a les seues antigues cases de pedra. A més, els dos restaurants de Pinos, molt benvolguts pels seus guisats tradicionals de muntanya, treballen de valent. El turisme esportiu també tira del carro. Els ciclistes tenen tirada per aquesta carretera rugosa i empinada que els porta a Bèrnia. I els senderistes busquen l’assossec i el paisatge.

Però el paisatge tradicional de cultius i marges no es manté a soles. “Que la terra estiga treballada costa molt i no dóna quasi res”, assegura Ferrer, que reclama ajudes perquè aquesta fisonomia especial de Pinos puga sobreviure a l’abandó gradual del camp. El president dels veïns recorda que era costum que els avis, en vindre al món un nét, li plantaren un garrofer o una olivera ja que així el nounat ja tenia un mitjà de subsistència. “Em dol veure com aquests arbres es perden. Eren un llegat d’avis a néts”.