Inici » Notícies » Festes

Pregó de les Festes de la Puríssima Xiqueta 2014

15 d'abril de 2014 No hi ha comentaris
L'església el dia del pregó

L’església el dia del pregó

Pregó de les Festes de la Puríssima Xiqueta 2014.
Pere Cabrera (12 d’Abril de 2014 ) a L’Església Parroquial.

Autoritats, reines de les festes, festers, festeres, veïns de Benissa, amics tots. Quan a una persona de la meua edat li fan l’immerescut honor d’anomenar-lo pregoner, el primer que li ve al cap són les festes que recorda de la seua infantesa i eixos records el porten al mes d’abril.

En començar el mes d’abril, les cases del poble semblaven un buc d’abelles perquè cada casa, després de l’hivern, es renovava i tenia una activitat desacostumada. Primer celebràvem Pasqua i arreplegàvem floretes per a enramar-les a l’entrada de casa per a celebrar l’acomiadament de Jesús, la Salpassa, que celebràvem dimecres sant, abans de la seua Passió, que eren uns dies de silenci. Per la ràdio sols s’escoltaven saetes, música sacra i clàssica, per a finalment arribar al diumenge de glòria amb una gran explosió de joia i coets. Si mirem els programes de festes de la Puríssima dels anys cinquanta vorem que la missa de Resurrecció del diumenge de Pasqua estava inclosa com el primer acte de les festes de la Puríssima Xiqueta. Supose que amb açò, es voldria simbolitzar l’alegria de la Verge per la Resurrecció del seu fill.

Tot el món es preparava per a la festa. El xiquets, sense que els pares se n’assabentaren, ens anàvem per la via del tren fins a Teulada a comprar coets: parelles, piuletes i algun volador. Allí vivia i tenia el seu obrador l’únic coeter de la comarca. En tornar, els amagàvem en algun racó de la cambra per a què no ens bonegaren per haver-nos gastat tots els estalvis. Els qui tenien més força de voluntat, en tiraven la meitat a Pasqua i l’altra meitat a la Puríssima. La majoria no podíem aguantar-nos i els tiràvem tots a Pasqua i si podíem arreplegar alguna pesseta, tornàvem a fer la compra vespra de la festa.

Els majors emblanquinaven amb calç les fronteres i retocaven si dins de casa hi havia algun pelat. Tothom estava atrafegat fent els paperets de seda que una volta tallats apegaven al fil amb pasteta –feta de farina i aigua– , i que una vegada penjats, a la més lleugera brisa produïa una suau musiqueta que m’encisava. Els més bonics cobertors lluïen als balcons, sobretot als carrers per on passava la processó. El problema sorgia quan feia una arruixada d’aigua, cosa prou freqüent a últims d’abril, i els paperets queien sobre els vestits que tothom acabava d’estrenar, com confetis multicolors que tacaven la roba de mudar que tant ens estimàvem, perquè no en teníem altra.

Els pregoners que m’han precedit ja han parlat de les virtuts de la nostra música, els menjars, la nostra gent, la nostra història, la diversitat del nostre terme, la devoció a la Puríssima, la història i significat del retaule, etc. Perquè en un món que cada dia camina més ràpid cap a la globalització, hem de ser conscients que els signes externs no són els que representen els valors autèntics, sinó que la veritable bellesa i personalitat l’hem de trobar en el nostre interior, en com cadascú fa seues les nostres tradicions i les viu, en no ser espectadors sinó actors. He intentat fer un escrit de pregoner, però com veieu, no sé fer-ho, i m’he plantejat com seguir avant i he pensat continuar com a mestre que, durant més de quaranta anys, ha treballat a Benissa. Això que en diuen deformació professional. Per a mi, la missió més important d’un mestre és donar sentit a les coses. Si les coses tenen sentit per a qui escolta, sense molt d’esforç ho aprenem i ho fem nostre. La majoria de les voltes, les coses naixen en un determinat moment i tots són conscients de perquè ho fan, però amb el pas del temps van repetint-se una i altra volta i arriba un moment on seguim fent el mateix, però sense que per a nosaltres allò tinga un significat. Jo vaig a intentar donar significat a alguns aspectes de la festa.

La primera pregunta que m’he fet és per què estem fent ara el pregó? Perquè el pregó no ha estat sempre en les nostres festes, i a més, és l’acte que més ha costat de trobar-li un lloc dins de la festa.

El primer antecedent, segons explica en el Diccionari Benisser, Joan Josep Cardona, el trobem el 1954 amb motiu de la celebració de les festes extraordinàries de la Coronació de la Puríssima Xiqueta. La junta de festes d’aquell any, la penya cultural “El Garbell” i el pare franciscà fra Angel Martín, organitzaren els primers Jocs Florals de Benissa –un certamen que premiava les millors poesies i que presidia una jove del poble, com a reina dels jocs florals-. El mantenidor, com si fóra ara el pregoner, fou l’advocat valencià Luís Lluch. No he trobat més pregons fins l’any 1959. Eixe any es va fer al Cine Goya i col•locaren altaveus a la plaça perquè la gent poguera sentir-ho. Altra volta trobem pregó el 1963 quan des de l’emissora parroquial Ràdio Popular de Benissa, Joan Josep Cardona, fa un pregó que es va poder sentir pels altaveus del campanar i per la ràdio. Els anys 1968, i del 1972 al 1975 es repetiren els Jocs Florals organitzats per l’Ajuntament i la Junta de festes, i en tots ells, el mantenidor feia una mena de pregó. Les poesies premiades es publicaven al programa de festes de l’any següent. Tots els actes se celebraven al Cine Goya. L’any 1975 es va produir una circumstància curiosa. La figura de reina de festes, que representa enguany Adela, es va introduir per primera vegada i eixe any, tinguérem dues reines: la dels Jocs Florals -reina per una nit- i la de les Festes que ho era fins l’any següent, perquè fins 1989 no hi hauria reina infantil com Ainoa. El 1976 se celebrà el primer acte de Coronació de la reina i amb ell, començaren els pregons tal com els coneixem ara. Solien fer-se en començar l’acte. Amb el pas del temps, com la cosa solia allargar-se, es feia en acabar la coronació, la qual cosa sempre suposava un descans per a la gent que escoltava, que aprofitava per anar a fer-se una cervesa. Com en la Coronació de les reines, el pregó, més que lluir la festa, molestava, el passaren al balcó de l’Ajuntament en un acte apart, i malgrat que persones de molt de prestigi el feren, no va tenir èxit, perquè ni la gent, ni el pregoner es trobaven còmodes. No fou fins l’any 2004 quan Bernat Capó i Pasqual Giner feren el pregó, i ací, als peus de la Puríssima i al seu caliu hem pogut escoltar immillorables pregons que han escodrinyat en les nostres arrels.

Ara el primer acte que anuncia la festa és aquest que hi estem celebrant i tot seguit, l’himne a la Puríssima Xiqueta, que després la Societat Lírica i Musical de Benissa i la Coral Benissenca, farà que els nostres cors s’acceleren quan tots junts li cantem a la nostra patrona. Però… com començaven les festes abans? A les 7’30 del matí de dissabte es tocaven les campanes, es descobria la Puríssima i es cantava la Felicitació Sabatina. Durant uns anys, a les tres o a les quatre de la vesprada, s’iniciava el primer acte lúdic amb l’entrada de la murta i cavalcada de carrosses, carros i animals, acompanyada per banda de música i dolçaina. En temps antics es feien cavalcades, dissabte, diumenge i dilluns. Després, l’entrada de la murta es va posar al migdia de dissabte i la cavalcada continuà per la vesprada.

Si preguntàrem pel poble que és la murta, la majoria de la gent ens diria que és la mata o el baladre, perquè des de fa anys l’entrada de la murta, són les plantes que, majoritàriament, adornen el sòl dels nostres carrers. Anem a veure que és la murta i quin és el seu significat.

Els apunts que vaig a contar-los estan extrets del llibre Benissa, des de les profunditats de la història, del nostre historiador Teo Crespo Mas, premi 25 d’Abril de la vila de Benissa.

El myrtus communis, és un arbust típic del mediterrani de fulles perennes, lluentes, aromàtiques i ovalades. Les seues flors blanques fructifiquen en unes boletes blavoses i aromàtiques que són comestibles. Antigament s’utilitzava en l’alimentació per fer un vi estimulant de l’apetit, i oli aromàtic, que s’utilitzava en medicina i cosmètica. Abans era molt abundant en barrancs i vessants ombrívols i humits. Ara quasi ha desaparegut del nostre entorn i tant sols queden algunes plantes entre la partida de Canelles i l’Estret de Cardos, raó per la qual està protegida. També la podem trobar a la part de baix del jardí que hi ha enmig del carrer Ample, però com les seues rames les han podades donant-li forma d’esfera, costa de reconéixer-les.

Era una de les plantes consagrades a les deesses Afrodita i Venus i moltes altres divinitats paganes.

Representa la fecunditat i la fertilitat, i el desig de la immortalitat. Les festes paganes que se celebraven a les darreries d’abril i primers de maig, estaven dedicades a la fecunditat agrícola, perquè és l’època en què el camp es prepara per a les futures collites. Encara que no hi existeixen lligams que relacionen els simbolismes antics i moderns, és evident que, al llarg del temps, quan la humanitat ha volgut honrar les divinitats, ha ofrenat, com un atavisme, les mateixes plantes, flors, perfums, etc., que utilitzaren els antics.

La primera nota que trobem sobre la murta en el nostre poble, apareix en 1877 al diari El Mercantil Valenciano, en un article que firmava Matilde F. –pseudònim de la baronessa de Bugete, Matilde Frígola y Palavicino- casada amb el terratinent benisser Joaquim Feliu Rodríguez de la Encina. És el document més antic sobre com era la festa. Els reproduiré alguns fragments que guarden relació amb aspectes de la festa que ara estic anomenant.

“Es siempre el cuarto lunes de abril. En ese dia festejan a su Patrona “La Puríssima Pequeña” un determinado número de labradores llamados los ribereros. Se echan las campanas al vuelo. El tamboril y la dulzaina recorren las calles e infinidad de gentes les siguen alborozadas repartiendo ramos de mirto por todo el pueblo.

El pueblo en masa les sigue y tras él penetran también en el templo seis muchachos, cada uno de los cuales lleva colocada en la cabeza una bandeja dentro de la cual hay un pan vistosamente adornado de rosas i claveles. Cuando logran penetrar en el templo todo se vuelve un murmullo entre la apiñada gente; hay que permanecer en pie, y unos gruñen, otros empujan, los mas, llamando al órden, aumentan la confusión; aquella gran massa de seres humanos se estruja, se sofoca, se asfixia.

(penseu que estaven a l’Església Vella que era molt menuda en comparació a esta)

Pero ya descubren a la Purísima y todo el mundo se postra de rodillas: ya todo es silencio.

Una agrupación numerosísima de labradores que llegado el mes de mayo abandonan el pueblo y con él su casa y su familia, y buscan en la Ribera del Júcar trabajo para ellos, pan para sus hijos, dedican a la Purísima, su patrona, esta fiesta en acción de gràcias por haberles preservado de la terrible enfermedad que les ocasiona aquel rudo trabajo,[…]

Es una fiesta de gratitud […] Por eso Benissa celebra la fiesta de los ribereros, y acude a los pies de su patrona.

También recuerda el orador a sus creyentes aquella salve que al regresar al pueblo los ribereros rezan fervorosamente en una roca desde la cual se distingue ya el campanario de la iglesia. […]

Por la tarde, a las cuatro, continúan los festejos. Hay carreras en las que miden sus fuerzas y su habilidad los mozos del pueblo, y como premio recibe el vencedor un soberbio gallo. […]

A las seis de la tarde recorren las calles formando caprichosa procesión gran número de parejas montados a la grupa sobre soberbios caballos y lujosamente ataviados con trajes antiguos del país, precedidos de un carro triunfal, en el que dentro de un lecho de mirto y flores se ostenta orgullosa la roca de la salve, es decir, la copia exacta de la famosa roca.

Podem suposar, segons l’article, que l’entrada de la murta la introduïren els riberers que havien començat a celebrar la festa el 1873 i que, junt amb la murta feien l’entrada simbòlica de la roca de la salve dalt d’un carro i sobre un llit de murta.

Amb el pas del temps l’entrada de la murta va canviar de dia i el terme “Entrà de la murta” es popularitzà per tot el País Valencià a partir del pasdoble que el 1903 va composar el músic Salvador Giner, i que la burgesia de principis del segle XX, va adoptar quasi com un himne, ja que estava intentant crear una identitat regionalista valenciana.

Curiosament, aquest pasdoble en poques ocasions s’ha tocat en l’acte de l’entrada de la murta, ja que és una peça molt solemne i quasi sempre s’ha tocat en l’acompanyament d’autoritats i oradors en el seu camí cap a l’església o a l’eixida. L’any 1927, com diu Joan Josep Cardona al llibre de festes de 1976, amb motiu de la col•locació de les campanes del primer campanar d’aquesta església, l’Ajuntament edita el primer programa de Festes de la Puríssima Xiqueta, on a les tres de la vesprada del dissabte s’anuncia cavalcada i entrada de la murta amb cercavila de la banda municipal i dolçaines. A les cinc de la vesprada del mateix dia s’inaugurava el campanar i es voltejaven les campanes per primera vegada. Els dos actes lúdics que més gent congregaven eren les cavalcades i les carreres de galls, com ja anomena en el seu escrit la noble Matilde Frígola. Se’n feien dissabte, diumenge i dilluns. A partir de la celebració de la festa dels fadrins, també dimarts. Qualsevol festa de carrer o de partida amb ermita, no s’entenia sense cavalcades i carreres.

En la majoria de llocs, se’n feien dues, i en la més llarga podien participar corredors d’altres pobles. Existia una gran competitivitat i eren freqüents els desafiaments entre corredors de diferents pobles de la comarca, fins al punt, que moltes vegades eren acompanyats per les autoritats corresponents, perquè era un orgull guanyar representant al poble. El premi era un gall i, a vegades, el segon classificat rebia una botella de conyac com a premi de consolació.

Benissa va comptar amb bons corredors des d’antic. Els últims que recorden els més majors del poble són: Esteve Julià, Joan de Juanete, Felip de Porcellanes, Micalet de Nyeri, Jaume Betriu, Joan Vallés, Salvador del Pinar, Jaume Cuello, Marino i Batiste Xalefa.

Batiste Xalefa fou l’últim corredor mític de Benissa. Entre els anys 1946 i 1952 va córrer en totes les carreres celebrades a les festes de Benissa, a les partides i a les festes dels pobles veïns. Era tanta la seua superioritat a les carreres, que hagué de deixar-ho perquè quan apareixia ell a la línia d’eixida, els altres corredors es retiraven, per la qual cosa, deixa les carreres de galls i es dedicà a córrer en desafiaments. Participà en dos famosos desafiaments: un contra Dalmau de Teulada i l’altre contra Colomé, -que era cunyat de Salvador Ivars, l’alcalde-. Amb el de Teulada va córrer des del cementeri vell, carretera amunt, fins al carrer sant Joan. Amb Colomé –que era català i corredor professional– eixiren del pont del Pou Davall fins al carrer Sant Joan. No cal dir que guanyà els dos desafiaments. Després de la mili, –on també va ser campió en 800 i 1500 m representant al seu regiment- el desafià un corredor de Gata. Primer, a Sant Jaume, guanyà Batiste. La setmana següent corregueren a Benimarraig i guanyà el de Gata, perquè a l’esprint final, Batiste, es va sentir mal. Dies després, corregueren al carrer Sant Doménec i guanyà Batiste. Després d’açò el corredor de Gata li donà la mà per a felicitar-lo i li va dir: “No cal córrer més. Ara ja sé que em guanyes.”

Batiste em va ensenyar una foto, on un grup de joves el portava en andes després d’haver guanyat Colomé. En mirar la foto, li vaig dir a Batiste: “Ací va descalç, amb què corrien? I em va dir: “les espardenyes d’aquell temps eren de veta i si corries amb elles solia trencar-se la veta, i això era un problema, per tant, corríem descalços”

A partir dels anys seixanta, l’interés per les carreres va decaure a poc a poc. Els desafiaments ja no es feien, corredors que es feren la competència no hi havia i el premi d’un gall, no era un estímul per a córrer, i la gent –que abans omplia de gom a gom tot el trajecte de la carrera- ja no anava a veure-les. Els últims anys, eren els músics, en acabar la cercavila, els qui corrien la carrera per continuar la tradició.

L’any 1995 es van acabar les carreres de galls a les festes de la Puríssima. Jo diria que van morir, donades les circumstàncies, de mort natural. Amb açò va morir una de les tradicions esportives més arrelades, i també va morir una altra cosa: la música que les acompanyava.

Durant els anys setanta, la nostra comarca, es troba amb un problema: els dolçainers anaven retirant-se i no hi havia joves que ompliren el seu buit. Per això, el 1980 des de l’Ajuntament, es crea una escola de dolçaina a Benissa . Quan arribaren les festes de la Puríssima, Raimon Galiana –mestre de dolçaina i estudiós de la música popular– anà a les carreres i quan començà a tocar la gent li deia: ” Que no és eixa”. La qual cosa el va sorprendre, perquè ell hi havia tocat carreres des del nord de Castelló fins a Alacant i sempre tocava una altra música. Després d’açò, investigà i descobrí que la música de les carreres de la Marina era diferent de totes les altres comarques, la qual cosa afegeix més valor a les carreres perquè tenim una música a la comarca que ens fa diferents. El segon any ja la va tocar com el poble la coneixia.

Finalment, vull felicitar la comissió de festes d’enguany, perquè he vist que el dia de la Festa dels Fadrins van a recuperar una part de la nostra història: les carreres de galls. Amb açò es recuperarà una música i un esport. Però de res ens servirà, si nosaltres no els donem suport i acudim a les 10’30 a la plaça a animar els corredors i escoltar la nostra música. Per a què açò siga un èxit, caldrà donar un bon pollastre de premi –com els que cria Don José– i nugar-li un bitllet a la pota per tal de fer-ho més atractiu per als corredors.

Com a pregoner, vos anime a participar de la manera més activa possible en les magnífiques festes que estan preparant els nostres festers i, sobretot, recordeu la importància que tenen les carreres de galls en la nostra tradició.

Moltes gràcies per la seua atenció. Bona nit!

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/