“Ací em sent més a gust”, raona Raúl Ivars quan explica per què prefereix conversar dins del trinquet en comptes de l’ambient més càlid del bar. “Per què em vaig enamorar de la pilota? No ho sé, és que no té explicació. També tenia una bicicleta vella i al final la vaig deixar de costat”, reflexiona. Ho diu una estona després que narrara l’aventura de més de tres dècades que l’ha conduït a gestionar la pista de Pedreguer. “Vaig entrar per primera vegada a un trinquet a Xaló. MA mare és d’allí i MON pare, de Benissa. Jo vaig seguir un riu de gent que passava per davant de casa. Quan vaig arribar al passadís que dóna accés i vaig veure una llum…bua! Em vaig quedar al·lucinat amb allò!», relata: “Em vaig enamorar del soroll, de la gent, de tot”. Raúl volia jugar a pilota: “Anàvem per ací amb una pilota de tennis. Fèiem com que ens enrotllàvem la mà amb els trossos d’esparadrap que deixaven els professionals i els afeccionats”. Va arribar a disputar partides de juvenil, encara que el servei militar li va fer oblidar el seu somni.
En certa manera, Raúl Ivars mai ha estat desvinculat de la pilota a mà. Va organitzar la seua primera partida de professionals el 1995, quan va gestionar el bar de Benissa. Va ser una ruïna, però va tornar a intentar-ho el 2005. “El 2006 vaig estar donant voltes pel món”, comenta. En els seus viatges ha observat xiquets jugant a bridge i ha disputat partides de frontó a Brasil o l’Índia: “Les arreglava com es fa en el trinquet. Jo li donava amb la mà i el meu rival tenia raqueta, però en la mà esquerra”.
Fa tres o quatre anys es va cansar de viatjar i una vesprada, estant amb febre, li va cridar Ribera: ‘Raúl, Canana està malament, et necessitem a Pedreguer’. I ací segueix. “Sona fatal dir-ho, però em sent una mica artista. Quan faig una cosa és perquè em motiva”, comenta: “Jo no estic al trinquet per a guanyar diners, tampoc vull perdre’n. Independentment d’açò, estic a gust”.
Ho va demostrar el passat 6 de desembre amb l’acte de celebració del 40 aniversari del trinquet de la Marina Alta. Després dels parlaments i quan s’estaven presentant les partides, Raúl Ivars es va agenollar davant dels pilotaris professionals, al cap i a la fi, els protagonistes de l’espectacle. Es va percebre un gest sincer: “Vaig fer el que vaig sentir”.
Aquell dia serveix per a entrar a analitzar l’actualitat de la pilota. Com a empresari, pot ser el trinquet un negoci? “Podria ser-ho, però amb 300 persones pagant entrades dignes. Ara cobrem menys que al cinema, que està en decadència per internet”, assenyala: “A Pedreguer cobrem set euros, sis els jubilats. Pugem un més si vénen primeres figures. La tònica és que assistisquen entre 80 i 90 persones. Fer esdeveniments, açò pot ser un negoci. Jo ho tenia fa 12 anys a Benissa, perquè la muralla estava plena de cartells”, especifica.
Ivars es refereix també a les apostes, que semblen en una decadència definitiva. “La postura és la salsa de la pilota, almenys en els llocs com la Marina on hi ha tradició. Les apostes poden ser un negoci, però han de canviar moltes coses”. Ho diu després d’haver parlat de la relació de les apostes i el desenvolupament de les partides: “Ara els pilotaris no especulen i açò és un gran avanç, ha desaparegut eixa suspicàcia de com poder traure 1.000 pessetes més… Els jugadors estan físicament més preparats que mai, s’estan professionalitzant però, i parle en general, s’acosten menys al trinquet. Només viuen el moment de la partida i jo crec que la pilota és molt més que eixe instant”.
El trinqueter de Pedreguer medita cada resposta. Es resisteix a generalitzar: “És que tothom vol salvar la pilota, però des d’un punt de vista global. Cada poble és un món”. No veu, en canvi, un problema, que hi haja tantes modalitats: “Què va! L’essència és eixa. Qualsevol jugador, el primer que fa és ficar-se la pilota a la butxaca i llançar-la contra una paret. Mai he vist tants xiquets jugant. Estava tot dividit, a veure com ho tornem a unir. Per a mi, si no estàs jugant, el lloc és els dissabtes per la vesprada a Pedreguer”.
No és la seua conclusió, però durant la xarrada pronuncia una reflexió que sí pot servir com a tal. Encara que puga sonar a utopia: “La meua visió és no dividir, tractar d’ajuntar. Tindre a tots contents és impossible. Jo vaig fent coses…”.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?