“Preparades per al rock’n’roll!”
Un deixant porpra que irromp a les aigües de Puerto Calero, al sud de la illa de Lanzarote, capta l’atenció dels vilatans des del passat mes de febrer. “Normal, el vaixell és una miqueta cridaner. Al quarter general hi ha conya amb això del rosa”, admet l’alacantí Pepe Ribes. Ell, juntament amb altres navegants de pedigrí com el neozelandès Brad Jackson —guanyador de tres edicions de la Volta al Món de vela— o el brasiler Joca Signorini intenten donar forma al projecte del Team SCA, el primer equip íntegrament femení que participarà a la Volvo Ocean Race des de fa 12 anys. “Ja era hora”, sentencia Ribes des de Southampton (Anglaterra), on el seu grup afina la posada a punt de cara al tremend desafiament que s’acosta a partir del 4 d’octubre de 2014, quan es done el tret d’eixida a Alacant a una marató nàutica de nou mesos. A una odissea tan bella com exigent en la qual participaran uns huit vaixells.
Per davant, 40.000 milles nàutiques —74.000 quilòmetres— enmig del no-res. Els mars més escarpats, ones de 30 metres, insomni, menjar liofilitzat i tortura física. “Totes les incomoditats que un es puga imaginar”, assevera Ribes. Un repte extrem pel qual les xiques del SCA, empresa sueca de productes higiènics, diuen estar preparades perquè són valentes. “Ho estem donant tot per a triomfar. És una oportunitat única per a nosaltres”, estableix l’australiana Liz Wardley, una de les cinc components que han sigut seleccionades per a l’aventura fins ara, juntament amb la seua compatriota Sophie Cizcek, les britàniques Sam Davies i Annie Lush, i l’holandesa Carolijn Brouwer. En el procés també han participat les espanyoles Tamara Echegoyen, Alicia Ageno i Natalia Via-Dufresne. “No és un projecte de segona mà, sinó de primeríssima línia. Sé de què va això i reunim les condicions necessàries”, diu aquesta última. “Tenen molt de talent natural i les eines necessàries. El gènere no importa”, agrega el director de l’equip, Richard Brisius.
Només quatre equips femenins han competit en la història de la regata. L’últim ho va fer el 2001, quan Lisa Charles va patronejar l’Amer Sports Too. El pioner va ser el Maiden, amb Tracy Edwards al capdavant, el 1989. “L’absència de dones significava que no estàvem representant a la meitat de la humanitat”, va reconèixer Knut Frostad, director executiu de la Volvo, que va arrancar fa 40 anys, el 1973, i l’últim vencedor dels quals va ser el francès Groupama. “El món de la vela no és masclista”, especifica Ribes; “de fet, tenim esportistes extraordinàries, medallistes olímpiques i xiques tan preparades o més que els xics. El problema era que els anteriors vaixells, els Volvo 70, requerien d’una especialització molt alta tant per les dimensions com per la força bruta”. En aquest punt, en el canvi de reglamentació —hi haurà un major nombre de tripulants femenines (11) que masculins (8)— i en la confecció de les embarcacions —el disseny únic per a totes elles—, està la clau. Més manejables, amb 65 peus d’eslora, brindaran a les xiques l’opció de competir de tu a tu contra els homes.
“La barrera física i d’experiència seguirà estant ací, és obvi, però almenys s’ha atenuat i disposaran de les mateixes armes”, explica Ribes; “abans era com en la Fórmula 1: el disseny marcava la diferència. Ara és com a Moto 2: tots amb el mateix motor. Això mai havia ocorregut”. Per això, el SCA va ser el primer a sol·licitar el nou monocasc, de més d’11 tones i elaborat per fragments, després de més de 36.000 hores de construcció, en drassanes d’Itàlia, França, Suïssa i Regne Unit. “Tots els components i elements estan fets amb el mateix motlle, incloses les veles”, testifica l’australià Nick Bice, director del Centre de Manteniment de Vaixells de la Volvo. “Estan acostumades a anar en vaixells de tres metres, amb un pal de quatre metres, i ara aniran en un de 21 per 35. Hauran d’oferir el màxim o no donaran la talla. Han d’aprendre a patir perquè tot el que patisquen ara només serà una desena part del que els tocarà en la regata”, adverteix Ribes; “però anem pel bon camí. Som els primers que ens llancem a l’aigua i els primers que tindrem el nou vaixell —encara empren un model de 70; a l’octubre rebran l’oficial i començaran a maniobrar amb ell—”.
Elles, lliurades als entrenaments, auguren batalla. “Estem preparades. Llestes per al rock’n’*roll!”, planteja l’australiana Wardley. “És el nostre moment. Tenim una estructura i un equip tècnic de primer nivell. Res que envejar a ningú”, afegeix la prestigiosa Davies. “Això només succeeix una vegada en la vida. Per fi podem competir contra ells d’igual a igual”, perllonga Ciszek. Fins llavors, una preparació infernal. El toc de corneta diari a Puerto Calero a les sis del matí, sessions de gimnàs i moltes hores de navegació abans de solcar les aigües del planeta fins a atracar al port de Göteborg el 27 de juny de 2015. La fletxa rosa que destaca en l’horitzó de Lanzarote, amb les guerreres a bord, farà parlar.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?