Inici » Notícies » Esports ,Opinió

Futbol de poble, per Joan Josep Cardona

1 d'Agost de 2014 No hi ha comentaris
Futbol (foto del flickr de Zander X)

Futbol (foto del flickr de Zander X)

La revista “Saó”, al numero 395, que correspon als mesos de juliol i agost, s’interessa en els seu monogràfic mensual pel futbol. Els diferents treballs que el composen son lúcids i aclaridors de la situació d’aquest esport al País Valencià. Un d’ells, magnífic, per cert, té l’autoria d’un benisser. Es tracta d’Antonio Mateo, que segons em diuen, és periodista i fa l’aprenentatge a Anglaterra. Que sia escollit per a unir-se a la nòmina que fa el monogràfic diu molt d’aquest xicot que aprofita el recorregut vital de l’extinta U.D. Benissa per a radiografiar magistralment els casos d’ensorrament dels clubs de futbol nascuts a les nostres terres al caliu del “boom” de la rajola. En eixa prestigiosa revista han aparegut altres treballs deguts a benissers. Cal parlar del desaparegut Josep Iborra i més recentment de l’historiador Vicent Baydal.

Antonio Mateo espigola de partida  en l’eixorquia. No té més remei, i a més és inevitable. Ha de fer ús de fons d’informació, romàntiques i esparses, treballa la documentació  i aplega, brillantment, a conclusions. El futbol local, per fi, ha recuperat la seua essència: es sustenta amb els jugadors del poble. En mig tota una vanitat que anava de la mà del núvol especulatiu que fonamentà la nostra economia en la fragilitat i en l’absència de perspectiva. Al sac van junts polítics, empresaris i “afeccionats amb pretensions”. La conseqüència: la desfeta de la històrica U.D. Benissa després del assaig de Mr.Clarkson. Eren, i continuen essent mals temps per a estimar la memòria històrica. Resignació cristiana.

Poc després dels inicis de la U.D.Benissa, (primitivament Benisa,C.F.) allà per l’any 1929, i ja dins de la dècada dels anys quaranta, apareix un cas de patriotisme arravatat que acaba també, no amb la desaparició del club, sinó amb la renúncia a continuar competint. En l’any 1943 va ser nomenat alcalde Àngel Ivars. Persona jove, culte i amb il·lusió per fer coses pel seu poble. És l’època del reviscolament de la banda de música amb la reincorporació del mestre Manuel Tomàs , de reformes al grup escolar i d’alguna iniciativa literària. Don Pepe Cabrera paga l’edició del llibre de la Puríssima que escriu el pare Fabregat. L’ajuntament, que no pot pagar l’edició, dóna les gràcies a l’autor i ho deixa escrit al llibre d’actes. Tot un detall. Aquella era gent molt sensible.

En l’any 1945, dins d’aquell moment de recuperació d’activitats aturades per la guerra civil, apareix una colla de benissers entusiastes del futbol i que amb l’ajuda de l’ajuntament, la col·laboració de molts veïns i la comprensió del tio Vicent Bordes, que lloga el seu hort, armen un equip amb condicions de poder competir. Prova les seues forces amb equips comarcals (Españoleto i Victoria de Dénia i el Deportivo Javiense). Progressa i s’anima a participar, amb els equips de Gandia, Xàbia i Pego. El Benissa queda segon. En l’any 1946 torna a participar en el torneig comarcal amb l’afegit dels equips d’Oliva, i La Vila Joiosa (que renuncia i és substituït pel Carcaixent) . En la temporada de 1948, ascendit l’equip a 2ª regional (en l’antiga distribució de lligues de demarcació regional estava, després de la 3ª Divisió estatal, 1ª,2ª regional i una indefinida 3ª que en alguns moments es diu “adherits”).En eixa lliga participaven Cullera, Pego, Dénia, Gandia, Oliva i Benissa. Fins temps més actuals cap equip de Benissa havia militat tan alt. Jugaren els partits amb èxit . Dos anys i després el cansament.

Intentat establir un paral·lelisme entre les conclusions de l’encertat article d’Antonio Mateo i les d’aquella “debacle” del futbol local aportarem el següent:

Directiva: L’encapçalava un prohom local. Un comerciant amb un petit “holding” de negoci (un comerç a l’estil de modern gran magatzem), versió poble. Aquest Miguel Cardona Ivars “Miguel el Xato”, era un home mamprenedor, regidor de l’ajuntament i persona extravertida i dinàmica. El seguien Felipe Cardona (mon pare), com a secretari, Juan Giner (mestre), Juan Garcia (mestre, i comptable de Mobles Ivars) que feia de tresorer i entrenador i altres persones d’empenta: (Pepe Roselló “Botones”, Joaquin Gimeno, secretari de l’ajuntament, Pepe Orihuel “Pequeño”, Jerónimo Mulet, Pepe “Solpost” i Jaume Colomer.

Jugadors: El primer any tots eren de Benissa. El segon any, per retirada de la competició de La Vila, van vindre jugadors d’aquell equip (els famosos Calsita, Florit i Cortés) i de Gata (Pedrós). Per tant ja era un equip amb mitja plantilla forastera. No cobraven res, però se’ls havia de pagar el taxi, que ja era, i molt. Competir contra equips de pobles importants, i més rics, exigia un esforç en la qualitat de la plantilla.

Finançament: Per entrada, per quotes de socis, per rifes i… per la butxaca del president i dels directius. En la segona part de la temporada els jugadors ja començaren a exigir que es pagaren les botes, els liniments, passes per als amics i, algú cobrar (els forasters mai exigiren això). S’havia de pagar als àrbitres. Alguns preferien cobrar en aliments (és recordada a casa que el meu avi Caixa havia cavat a tall fondo el bancal de Berdica i havia fet creïlles. L’àrbitre d’un partit li va demanar a mon pare si en lloc de les vint pessetes li podria donar un saquet de creïlles). ¡¡ i quantes vegades van sopar a casa del meu avi Porcellanes els cosins Calsita, els Sellés i els Baldó!! . I a tot això l’entrada al camp era cada vegada més minsa, el comerç i indústria local no col·laboraven i l’ajuntament tan sols pagava l’arrendament del camp.

Final: La directiva ja no va poder més. Miguel “El Xato” fart de pagar factures i fer paquets de menjar per als àrbitres va dir que fins aquí havien arribat. I, a partir d’ahi no es tornaven a veure a Benissa partits federats fins l’any 1962.

A mena de conclusió: Evidentment que no es pot comparar aquella època amb les actuals. La gent tenia poques oportunitats de veure espectacles, considerant el futbol com a tal, agraïa la celebració d’un simple partit de futbol com una gran distracció. Les lliguetes comarcals estaven equilibrades entre poblacions de semblant potència econòmica, poblacional, etc. cosa que possibilitava armar equips sense més pretensions que fer un bon paper i amb unes despeses acceptables. Eren inevitables les rivalitats inter-locals que congregaven concurrència d’espectadors. Existia una col·laboració ciutadana amb consciència de club abaratint costos (uns feien de porters i venedors d’entrades, altres arreglant el camp, llavant la vestimenta, venent rifa, etc.). I, crec que el més important: la televisió ens porta a casa tota mena d’espectacles. No cal més que veure la retransmissió de partits d’equips de segona divisió estatal per veure les clarícies que presenten les grades. I, no sé si aquelles “Cartes morals “ de Sèneca a Luc ili estan encara vigents: (… els exercicis, que pel seu esforç, esgoten l’esperit i el tornen inhàbil per a l’atenció i els estudis seriosos)  haja fet que algun polític considerés el futbol com una prioritat de interès públic . Si, almenys en practicar-ho la gent exercita el cos és, i a totes les passades,  una bona pràctica higiènica lloem-ho. Ara, si s’entén (com així ho és) un analgèsic per cloroformitzar i no pensar en el símil de “estudis seriosos”, no ens queda més que dir com aquell personatge de “Los lunes al sol”  que Déu s’ha oblidat de nosaltres, i això, ai! Si que és preocupant. Però Sèneca, que continua donant consells, en té també d’esperança. El títol de l’article d’Antonio Mateo és una espurna de llum “De pols i fang”. Tornem ahi.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/