Inici » Notícies » Cultura
Aquesta notícia forma part de l'especial informatiu
Santa Cecília 2006
(altres articles de l'especial)

Un conte infantil

16 de Desembre de 2006 No hi ha comentaris

Això era i no era un poblet envoltat per les Serres de Bèrnia i La Solana, els habitants del qual, eren gent molt treballadora i molt gentil, que vivien molt feliços, i que estaven molt orgullosos de la seua Benissa. Allà on anaven els benissers, sempre els senties parlar del seu poble; de la Catedral de la Marina, de la Puríssima Xiqueta, de la Ciutat Antiga, i també de la seua Banda de Música. La Música de Benissa, havia estat sempre un referent molt important en la vida dels habitants d’aquell poble.

Però, coses que té la vida, la banda va entrar en una profunda crisi dominada per una sèrie de canvis de Mestres, eixides de músics i d’altres factors que no sabria explicar, que van fer que la Banda es quedara en un nivell molt baix, i amb una vintena de músics.

Un dia, en una de tantes entrades i eixides de Mestres, va vindre a l’assaig el President, i va anunciar que el nou Director seria un músic de la Banda molt jove. Aquell home ens va dir que tinguérem molta paciència i molt de respecte, que encara que era jove, era el nostre mestre. De seguida van començar les suposicions per descobrir de quin músic es tractava, i la sorpresa fou molt gran quan ens van dir el seu nom: un tal Javier, de 21 anys, molt guapo i amb uns cabells llisos molt bonics que tothom coneixia per “el fill de Tolín”.

Però la sorpresa més gran va ser quan els músics van descobrir que el mestre nou, Javier, “el fill de Tolín” tenia poders màgics. De seguida es va posar a treballar i a poc a poc els seus poders anaven aconseguint guanys. El primer de tots, va ser aconseguir que els seus amics, antics músics de la banda, hi tornaren després d’una eixida un poc conflictiva. Aleshores, músics consagrats del poble com Maco, Bernat, Miguel Ángel, Vaqueta, Pasqual, Moreno etc. s’uniren a uns altres no menys importants com els Bessons, Pepito, Montero, Sendra, Salvador, Juan el del Baix, Serra, Lucas, Simeón, Cantares, Marcos, els Marranxos, Esplugues, Pepa, Pasqüi, Xelo, etc. que junt amb una quinzena de músics nous jovenets acabats d’entrar com Santi, Felip, Lluís, Rubén, Juanet, Andreuet, Trini, Marisa, Gema , els Calius, Juanjo, Rafa, Pepiu…, conformaren la Banda de música dels primers inicis del mestre Javier. Ara ja tenia una trentena de músics, i el segon poder màgic que va servir fou el d’agafar les regnes de l’escola de música. De seguida es va posar a treballar amb els alumnes de l’escola. Els donava classes de solfeig, i els dissabtes anaven a les escoles velles a assajar les peces de la banda, fer notes llargues, i a un curs de música que es va inventar ell que es deia Cultura Musical. Allà Javi intentava fer-nos arribar el bo i millor de la música, ens posava música clàssica, i sobretot ens animava a estimar la música, i a estudiar-la. Mai no en tenia prou. Volia que estudiaren molt, que foren bons músics, els animava que anaren a examinar-se al Conservatori d’Alacant, que estudiaren cursos de Grau Mitjà…Quan un d’ells treia una bona nota, en l’assaig, davant de tots els músics deia: -Pepet ha tret un notable a l’examen de 5é de flauta, Lluís un … Els feia sentir importants, els feia sentir bons músics. I la seua tasca anà donant fruit. La banda anava creixent i fent-se gran amb noves incorporacions.

Un altre poder que va utilitzar va ser el de la seua formació. De seguida que es va fer càrrec de la banda, deixà d’estudiar electrònica o no sé què, i es posà de cap i peus a estudiar música. Allí estava cada dia amb el seu saxòfon acabat de reparar, estudiant a les escoles velles, a la cambra on guardaven els instruments vells i nous. Els xiquets de la banda li preguntaven: -quin curs fas? -Quina nota has tret? – Qui ha tret més nota, tu o Jaume el de Gata? I Javier els feia veure com ha fet sempre en tots els àmbits que això de la música no s’havia d’agafar com una competició, que les bandes s’han de respectar unes a les altres, … però ells no ho entenien del tot. A banda del saxo, començà a fer cursets de direcció, a Dénia, a Panticosa, Saragossa, etc. Un any es va endur a Santi i a Felip al Pirineu Aragonés perquè aprengueren algunes nocions de direcció que no sé si van aprofitar del tot, però de seguida s’adonaren que Javi era “un màquina”. L’únic alumne que dirigia en el concert de fi de curs que es feia a la Catedral de Jaca, junt amb els professors del curset era ell. Això els omplia d’orgull.

Però a poc a poc així com li queien els cabells, els poders cada vegada eren més forts. Començà a guanyar premis de composició, activitat que els músics desconeixien. -“El meu mestre de la banda ha guanyat un 1r premi de composició a Alcoi, 1 milió de pessetes (El Citroën ZX), un premi a Madrid, no se quants discos que ha fet a Romania, a l’estranger, estrenes d’obres a València, a Madrid, a Galícia, encàrrecs d’orquestres simfòniques, entrevistes als diaris…” Era un motiu de satisfacció molt gran per a nosaltres. Com més temps passava, més important es feia i més orgullosos estaven. I cada vegada tenia menys cabell. Els xiquets de la banda van arribar a pensar que hi havia una relació directa entre la pèrdua de la seua cabellera i la majestuositat dels seus poders. De sobte es va rapar el “monyo” i …Nyàs Coca! PREMI SOFIA LOREN. Un altre viatge a Madrid i un altre milionet. Les sospites dels xiquets s’havien acomplert. Havien descobert el seu secret. La relació entre la caiguda dels seus cabells i el poder suprem era ben certa. Estaven tan contents que només volien contar als músics de les altres bandes la gesta del seu director i els seus poders.

I cada dia que passava les coses anaven millorant. La conjunció poders i èxit no fallava mai. La banda creixia i creixia sense parar. L’escola de música i la banda juvenil començaven a donar fruits. La majoria de músics en el Conservatori. Javi escrivia transcripcions per a la banda i solistes que a vegades eren gent de Benissa i a vegades forasters, tots amics d’ell que ben prompte van passar a ser amics dels músics. La banda tornava a gaudir del respecte del poble, i el mestre, amb els seus poders, el respecte de tots.

Un dia que plovia molt, després del concert de Fira, mentre érem al Recibar fent-nos la “picaeta” de rigor, Javier va demanar a tots els músics que anaren al pròxim assaig, que havia de dir-los una cosa molt important, i parlar dels projectes que tenia pensats. Els músics pensaven:-Què passarà? -Haurà perdut els poders? -No es possible perquè continua rapat ! -Voldrà dir-nos que es casa? Feien suposicions i deien algun que altre disbarat, però en el fons del seu cor, tots sabien què passava encara que ningú volia imaginar-s’ho. Arribat el dia el mestre va dir: -“Xiquets! No vull que penseu que he perdut els poders màgics, però fa vint anys que els he dedicat a la banda, al meu poble, i ja és hor que me’ls dedique a mi. Pense que ara la banda gaudeix d’una bona situació i que és el moment que una altra persona amb poders nous se’n faça càrrec.-“. Els músics es van quedar gelats. Estaven acostumats als seus poders i després de 20 anys de mestratge, ningú no podia imaginar-se un canvi tan gran. Es va fer un silenci sepulcral dominat pels dubtes, incerteses… per la por. No es tractava només de la possibilitat que el pròxim mestre no tinguera poders sinó també l’amistat tan gran que els unia. En 20 anys havia estat un pare per a molts. Ningú s’atreví a trencar eixe silenci tan gran. Javi se n’anà i tots darrere. Aquella nit, la majoria de músics no van tancar la vista, només feien que plorar i no sabien per què. La qüestió és que tothom va anar assumint-ho a poc a poc i es va començar a preparar el traspàs. L’Ajuntament li posà el seu nom a l’Escola de Música, els festers del poble li van demanar que fóra el pregoner de les festes, i damunt va escriure una peça musical dedicada a la Banda de Benissa anomenada Esguards, que significa alguna cosa així com “mirades”, “visions del passat”. Quin final més bonic! Posà al màxim els seus poders màgics perquè tot això eixira bé, com estaven acostumats que passara. Els músics esperaven impacients el dia del concert: només de pensar en els acords finals d’Esguards, l’emoció era tan intensa que no volien imaginar-se el que podia passar, però el que era segur és que tot aniria bé. El concert seria un èxit, i els músics li agrairien tot el que havia fet per ells: els havia ensenyat a estudiar música, a estimar-la, vestir-se quan portaven la camisa fora, havien conegut a grans músics i amics d’ell, i sobretot els havia donat una gran lliçó d’humilitat, respecte i amistat.

I així, els músics, mostrant-li el respecte al seu amic Javier li van dir de debó: “GRÀCIES PER TOT”.
I CONTE CONTAT, CONTE ACABAT!!

Ramonet Ibars

Conte extret del llibret de Santa Cecília 2006

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa


Articles de l'especial informatiu

  1. La Banda de Música presenta l’últim concert amb Javier Santacreu com a director (12/12/2006)
  2. Entrevista a Javier Santacreu, part I (12/12/2006)
  3. Entrevista a Javier Santacreu, part II (13/12/2006)
  4. Entrevista a Javier Santacreu, part III (14/12/2006)
  5. Un conte infantil (16/12/2006)

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/