Inici » Notícies » Cultura

La Ràpita de Benissa (II), per Saül Ahav dit El Balancy

26 d'Abril de 2006 No hi ha comentaris

Recomanem llegir abans La Ràpita de Benisa (I) del mateix autor.

Després d’haver explicat ràpidament les teories al voltant del significat de la paraula d’origen àrab ràpita, parlarem en concret de La Ràpita de Benissa, un barranc o partida de l’actual terme municipal, culminat per un tossal (on actualment s’hi troba la caseta en ruïnes que es veu a la fotografia). Eixe turonet controla visualment el litoral i el camí de pas prelitoral cap al nord o el sud. De fet, el llarg perímetre de costa del Xarq Alandalús era una frontera marina. Per allí havien arribat els mateixos musulmans, espies abbasins d’Orient, atacs normands o els veïns rivals fatimites d’Ifriqiya (l’actual Tunísia).

Segons les teories de Maria Jesús Rubiera precisament la ràpita de Benissa s’hauria instal·lat a finals de segle X per fer front al califat fatimita (910-1171), que havia sigut fundat per Ubayd Allah al-Mahdi Billah, qui curiosament comparteix nom amb els Baydal benissencs (Ubaydallah-Ubaydal-Obaydal-Baydal/Baidal). Els fatimites eren xiítes ismaïlites enfront de la majoria sunní/malikí del califat omeia andalusí i les lluites entre ambdós imperis haurien provocat una ampliació de la marina andalusina, de les fortificacions costaneres i de la islamització sunní de les tribus araboberbers de la costa.

Així doncs, per a la doctora Rubiera la fundació de Benissa estaria íntimament lligada a la de la ràpita. Segons la seua hipòtesi els Banu Isa, una gran família de jurisconsults i alfaquins documentada inicialment a Xèrica i posteriorment a Dénia, serien els fundadors de Benissa. Un d’ells, després d’haver passat per les terres de l’actual comarca de Marina amb l’exèrcit de la famosa expedició d’Al-Mansur contra Barcelona en l’any 985, hauria decidit establir-s’hi a la zona i fundar una ràpita entre les desguarnides badies de Moraira i Calp. Així, hauria instal·lat aquella fortificació en l’actual tossal de La Ràpita de Benissa i per tal de posar en explotació les terres dels voltants hauria fundat una alqueria o població agrícola (al-qarya, poblat) amb el nom de la seua família: Benisa (que hauria derivat en Beniça i d’ací en Benissa). Tanmateix, com la majoria de grans propietaris àrabs, els Banu Isa serien absentistes i fixarien la seua residència a la ciutat més propera, en este cas Dénia. Per tant, la fundació de Benissa es podria fixar aproximadament en esta data, i, fins i tot, en 1987 s’arribà a celebrar simbòlicament el mil·lenari de la població, seguint esta teoria.

Personalment no crec en la hipòtesi de Rubiera. Té molt poques bases documentals. Efectivament hi ha la ràpita i hi ha uns Banu Isa a Dénia, però això és tot. El nom de Benissa (no Benisa) pot provindre d’un altre nom clànic berber, no àrab, com moltíssimis dels Beni- de l’actual País Valencià. Rubiera segueix les teories de l’escola arabista de Míkel de Epalza, segons les quals les alqueries andalusines serien simplement una unitat fiscal de producció quasi assimilable a una comunitat camperola feudal, a un poble agrícola pertanyent a un senyor. Estos autors reconeixen que la permanència del plural en els topònims (Beni-) , i no en singular (Ben/Ibn), descartaria que els noms de les alqueries feren referència únicament al seu fundador, però addueixen que són en plural perquè estes alqueries romandrien sempre en propietat d’una mateixa família. Tanmateix, la legislació musulmana sobre herència no contemplava cap tipus de primogenitura i per això proposen que les alqueries es mantindrien al llarg de generacions en mans d’una mateixa família a través de la institució islàmica del waaf o hubus, una fundació religiosa feta pel propietari d’un bé, com a obra pietosa, en benefici irrevocable d’unes determinades persones. Així, els beneficiaris dels hubus serien els descendents del fundador de l’obra i per tant una família podria estar en propietat d’una alqueria durant molt de temps, per la qual cosa hi donaria el seu nom en plural.

Contràriament, em semblen molt més plausibles les teories desenvolupades per Pierre Guichard i Miquel Barceló, segons les quals les alqueries serien una propietat col·lectiva d’un grup clànic de camperols units per vincles agnaticis. Així, el plural Beni- faria referència a un mateix clan que es reproduiria en cada alqueria de la seua propietat al llarg de generacions. Però no només per la qüestió filològica, sinó sobretot pels estudis d’arqueologia extensiva i d’arqueologia del poblament em semblen molt més fonamentades les hipòtesis de Guichard i Barceló. D’esta manera, probablement Benissa seria una alqueria clànica, com tantes altres que hi havia a la zona: Benimarraig, Benimarco, Benimallunt, Beniver, etc. El fet que després de la conquesta feudal a la resta d’alqueries romangueren andalusins mentre que a Benissa s’instal·lés la població cristiana és una qüestió relativa a l’estratègia de colonització feudal, que tractava de concentrar els nous colons cristians en determinats nuclis per controlar el poblament rural dispers musulmà. Així, Benissa, una antiga alqueria clànica, hauria esdevingut una de les poblacions principals de la zona, juntament a altres com Teulada o Calp. Amb tot, encara falta que algú aborde la investigació de l’evolució del poblament rural de la zona des de l’època andalusí en base a estos supòsits per tractar d’aclarir estes qüestions.

Tornant a la ràpita de Benissa, que creiem que podria haver estat fundada per un Banu Isa o per qualsevol altre, com ara l’estat andalusí omeia, almoràvit (segurament) o almohade, sembla que la seua presència està relacionada amb els topònims de Mezquida i Alfama, molt propers geogràficament. Per una banda, hi hauria una mesquita pròxima, i, per altra banda, uns banys (al-hamma, aigües termals) que servís com a hospedatge. A més a més, els banys i la ràpita estarien nodrits d’aigua amb la font del Catnar, el nom de la qual podria fer referència a un qanat, un tipus de conducció aqüífera subterrània emprat pels andalusins.

Actualment (fins fa uns anys almenys) sobre el tossal de La Ràpita s’alça un caseró de camp en ruïnes i greu estat d’abandó. Fa un parell de dècades s’hi projectà una urbanització en la zona i fins i tot s’arribà a fer la infraestructura de camins, clavegueram i canonades, però finalment els plans de construcció foren desestimats. Malgrat la remoguda de terres en el barranc i la partida, sembla que el subsòl del tossal no fou afectat, ja que encara hi està la casa. Ara de nou els interessos especulatius hi rondinen, amb la projecció de 150 xalets a la zona. He sentit dir (ara no recorde les fonts, supose que els diaris) que els grups contraris a la urbanització, a banda de l’impacte paisatgístic i mediambiental, addueixen la importància arqueològica de la zona ja que sembla que hi feren una prospecció de superfície amb l’arqueòleg de Dénia, Josep Gisbert, considerant que hi deu haver un parell de vil·les romanes. No obstant això, el que sembla clar és que les restes andalusines han d’estar allí, les evidències toponímiques i una anàlisi superficial de la possible distribució del poblament són ben explícites.

La zona està classificada per la Generalitat Valenciana com a àrea de vigilància arqueològica, i, de fet, fa un temps es podia consultat l’informe corresponent a la pàgina web de Patrimoni Cultural de la GV (http://www.cult.gva.es/dgpa/), però ara només es pot fer amb autorització prèvia. De qualsevol manera, el propi PGOU municipal de Benissa no la contempla com a àrea arqueològica, per la qual cosa una urbanització de la zona seria desastrosa. Tot i que sempre és preferible esperar a tindre millors mètodes i tècniques d’excavació, davant les amenaces d’urbanització es podria dur a terme una campanya de prospeccions superficials i de caves o, fins i tot, amb georradar, que sense excavar ni causar cap tipus de mal al registre arqueològic podria confirmar o desmentir la possible presència d’estructures habitacionals al tossal de La Ràpita o a Alfama.

La introducció de la zona com a patrimoni arqueològic potencial en el Pla d’Ordenació Urbana de Benissa hauria de ser immediata, amb la qual cosa es protegiria amb fermesa l’estudi de les restes. La Carta de Potencialitat de Patrimoni Arqueològic signada per la Unió Europea en 1992 recomana als municipis obrar d’eixa manera. Així mateix, la Llei de Patrimoni Històric Espanyol, en el seu article 43, ordena la prospecció de qualsevol terreny, públic o privat, en què se sospite que hi ha restes arqueològiques. Per últim, també la Llei de Patrimoni Cultural Valencià ordena la realització d’inventaris de prevenció per part dels ajuntaments (el finançament d’una carta arqueològica de la zona realitzada per professionals no seria tan costosa, ni en temps ni en diners).

Si hi haguera molta sort (que és difícil) i les restes arqueològiques de la zona de La Ràpita foren molt importants, a banda de poder conèixer més aspectes sobre la ràpita benissenca i la seua possible relació amb la fundació del poble, sobre la Benissa andalusina o sobre les funcions i formes arquitectòniques de les ràpites andalusines, el municipi podria comptar amb un patrimoni arqueològic de primera magnitud, que també podria ser inclòs en les rutes culturals de la zona, com ara ho són per exemple l’Alcúdia d’Elx o Lucentum a Alacant. De fet, com ja vaig assenyalar, només hi ha tres ràpites excavades a tota la Mediterrània: Monastir i Susa a Tunísia, i Guardamar al País Valencià.

Bibliografia:

BARCELÓ, Miquel, “Vespres de feudals. La societat de Sharq al-Andalus just abans de la conquesta catalana”, dins La formació i expansió del feudalisme català. Girona: s.n., 1986, pp. 237 a 251.

BARCELÓ, Miquel, “El diseño de espacios irrigados en al-Andalus: un enunciado de principios generales”, dins El agua en zonas áridas: Arqueología e Historia. I Coloquio de historia y medio físico, I. Almería: Instituto de Estudios Almerienses, 1989, pp. XV a XLX

CARDONA IVARS, Joan Josep, Avance al estudio de la toponimia de los términos de Benissa, Senija, Jalón, Llíber, Gata de Gorgos y Benitachell. Diputació povincial d’Alacant, Alacant, 1976.

EPALZA, Míkel i RUBIERA, María Jesús, Xàtiva musulmana. Segles VIII-XIII. Ajuntament de Xàtiva, Xàtiva, 1987, p. 31
GUICHARD, Pierre. Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente (Estudio preliminar de Antonio Malpica Cuello). Granada: Archivum, 1998, 616 pp

RONDA, Anna i PÉREZ BURGOS, José M. ,”Localizaciones acuíferas de Benissa y su relación con el hábitat” en EPALZA, M. (a cura de), Aigua i poblament musulmà: Simpòsium de Benissa. Ajuntament de Benissa, Benissa, 1988, p.64

RUBIERA, María Jesús, La taifa de Denia. Institut Juan Gil- Albert, Alacant, 1985

RUBIERA, M.J. “La rápita de Benissa”, dins Mil·lenari de Benissa. Ajuntament de Benissa, Benissa, 1987

TORRÓ ABAD, Josep, Poblament i espai rural. Transformacions històriques. Institució Alfons el Magnànim, València, 1990.

Legislació:

Conveni per la protecció del Patrimoni Arqueològic, Malta. Consell d’Europa, Estrasburg, 1992

Llei 16/1985, de 25 de Juny i Reial Decret 111/1986

Llei de Patrimoni Cultural Valencià, Corts Valencianes, DOGV. núm. 249, de 24 de Juny de 1998

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/