El passat dimarts, 6 d’octubre, l’Ajuntament de Benissa es va reunir en plenari i entre els punts a tractar, hi havia la moció redactada per la Plataforma Feminista amb motiu de la mobilització estatal del 7N, data per a la qual hi ha convocada una marxa a Madrid contra les violències de gènere. Algunes de les dones que formem La Col·lectiva (col·lectiu feminista de la Vall de Pop) vam assistir al plenari, que incloïa un torn obert de paraula. Les següents línies són algunes reflexions que prenen com a punt de partida el que vam veure i viure.
El plenari de l’Ajuntament de Benissa va ser una oportunitat perfecta per a prendre-li el pols a l’estat de “salut” de l’actual equip de govern -reflex de la societat- en temes d’igualtat i violència de gènere.
Un dia després de l’assassinat masclista de tres dones a l’estat espanyol -82 en el que va d’any- i a cinc dies de la celebració (per a qui ho siga) de la Constitució Espanyola, la lectura de la moció per la lluita contra la violència masclista presentada per La Co·lectivA va ser una radiografia perfecta que mostra clarament com s’aplica a nivell social, polític, individual i intern l’article 14:
“Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”.
Totes les persones que vulguen observar, amb un mínim de deteniment, la forma en què es genera i manifesta la vida, saben que allò a què no se li dóna un temps i un espai per a ser, no existeix. I aquest temps, no pot ser un temps i un espai qualsevol, aplicat de forma arbitrària, sinó un temps de qualitat i fèrtil.
La lectura de la moció, notificada una setmana abans del plenari a tots els membres de la corporació municipal -i de la que esperàvem que tingueren còpia pertinent- va ser llegida per l’alcalde de Benissa, Juan Bautista Roselló, amb una precipitació i resolució pròpies d’un tema insignificant, que no mereix la major transcendència dins de l’ordre del dia. Això, sumat a la falta de debat posterior i a l’absència de posicionament per part dels/les membres del plenari -més enllà de la votació a favor i realitzada amb la mateixa precipitació- ens fa veure clarament que no estem en un punt idoni. Ja no per parlar de la reversió d’aquesta malaltia social, sinó tan sols per aplicar el tractament suficient i necessari perquè aquesta reversió es done.
L’estat de certs marges de pedra d’algunes zones del poble o les crítiques em premsa cap a determinades persones del govern local, van gaudir de molt més temps i reflexions per part de tothom que la moció.
No diem açó en forma de crítica, perquè no hi havia pretensió o expectatives de com havia de desenvolupar-se el plenari. Pero si que ens va resultar una sorpresa que el diagnòstic d’allò que ens constitueix internament com a persones (més enllà de formalismes, discursos o protocols externs), fos tan desfavorable. Que se’ns entenga la perplexitat: som persones feministes que sí que dediquem un temps i espai fèrtil en les nostres vides per tal d’eradicar aquestra xacra que ens afecta a tots i totes. I l’altre dia vam veure que per a ser tants i tantes les afectades, som molt poques les que fem alguna cosa al respecte.
El diagnòstic és el que és i és perfecte perque ens mostra la realitat. I aquesta realitat és la base des de la qual nosaltres treballem per la igualtat i la dignitat de totes les persones. Així que res ens pot venir millor que ser-ne conscients. La reflexió, però, és absolutament necessària.
La consciència i sensibilització en un tema tan greu com el terrorisme masclista, exercit quotidianament sobre el 50% de la població mundial, no té encara una base, ni tan sols espai-temporal suficientment sòlida, com per a què es considere com el que és: una realitat. Una realitat patent i imperant a nivell social, i com a tal, reclama un tractament urgent.
Sabem que partim d’aquest punt i el que significa això: que tot o quasi tot està per fer.
Per això no volem que ningú modifique el seu discurs. Volem que cadascú/na el revise, l’observe i es plantege seriosament si parla amb propietat de l’aplicació del referit article 14.
Durant el plenari, en el temps de rèpliques, vam haver d’escoltar frases com “estic molt sensibilitzat amb aquesta xacra social tot i ser home”, pronunciades per l’alcalde de Benissa, Juan José Roselló. Ergo aquí ho tenim radiografiat: el feminisme és de les dones.
És genèrica la lluita per la igualtat? Aquesta distinció individual (que ens travessa a tots i a totes, en diferent mesura) és la base que alimenta tot l’engranatge posterior, que es desenvolupa en la malaltia social que patim, ara sí, majoritàriament les dones.
Totes les mesures i protocols de violència de gènere existents a Benissa, i a la major part dels nostres pobles, busquen ser efectives de portes cap a fora, un vegada que la ferida ja ha sagnat i la malaltia s´ha fet evident.
Les mateixes, o majors mesures i protocols, s’han d’aplicar, també i sobretot, de portes cap a dins. Eines i treball a l’abast de tothom. Públic des de 0 fins als 99 anys. Són tractaments d’aplicació urgent. Per això diem: polítics i polítiques dels nostres pobles, no modifiqueu el vostre discurs. No vingueu al pròxim plenari amb una verbalització més conciliadora de l’assumpte. El que ens interessa és el que va entre línies, el que no es diu, el que està per veure i revisar. El lloc des d’on treballem el feminisme és des de l’arrel. En la superfície ja sabem que tot està anèmic en matèria d’igualtat i gènere, però, per baix dels protocols i arguments estem les persones.
Ens podem detindre un segon i preguntar-nos: A les dones ens estan matant i moltes estan morint en vida. Realment, què significa això per a tu? Si això no significa res per a tu, em serveix. Però, si ho volem treballar, cal tenir un punt de partida. I el que tenim és perfecte per a poder fer tasca de debò.
Pero, aturem-nos un segon i posem sobre la taula el que hi ha. Mira: aquest és l’estat de salut en matèria de gènere i igualtat del teu món, del teu país, de la teua administració pública, de tu mateixa…Què et sembla?
Inma Rodríguez, membre de La Col·lectivA
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?