Personatges

La fabulosa història del bisbe Cabrera, valencià i anglicà

Joan Baptista Cabrera Ivars
Joan Baptista Cabrera Ivars

El valencià Joan Baptista Cabrera Ivars, de Benissa (1837-1916), va ser un sacerdot catòlic de tendència liberal que el 1863 es va exiliar a Gibraltar i el 1880 es va convertir en el primer bisbe de la nova església reformada i anglicana d’Espanya. No solament va ser un dels liturgistes protestants més importants, sinó que va ser una figura central del naixement protestantisme espanyol. Tot i la seva rellevància, no ha estat fins a èpoques recents que se n’ha recuperat la seva figura.

Marcelino Menéndez Pelayo, a la seva Historia de los heterodoxos españoles de 1880-82, dedica un breu passatge a un cert valencià, Joan Baptista Cabrera Ivars, que qualifica d’«ex-sacerdot catòlic apòstata» que va fugir d’Espanya per casar-se a Gibraltar amb la seva amant Josefa de la Torre, una mestra de nenes de la població de Costera, la Font de la Figuera. Menéndez Pelayo, en la seva obsessió antiprotestant, retrata Cabrera com un faldiller i fundador d’un corrent religiós reprobable i antiespanyol, sostingut per la vilesa d’Albió i els seus fanàtics evangèlics. Aquesta imatge de Cabrera és la que ha sobreviscut durant llarg temps i la que ha impedit de reconèixer qui va ser realment el primer bisbe anglicà de l’Estat espanyol. No debades, els catòlics trabucaires van anomenar el protestantisme de Cabrera com «la iglesia caprina»—església de cabres, sarcàsticament retratada com la cabreriza.

Tot estudiant Cabrera es pot trobar una barreja de creativitat i heterodòxia del personatge que contrasta amb l’hagiografia protestant i la calúmnia catòlica. Per consegüent, la seva figura ha romàs obscura i mancada d’un relat desapassionat però fascinat devers una de les figures fundacionals del protestantisme espanyol contemporani. Amb la publicació aquest abril de 2020 de la biografia de Cabrera per part de Patrocinio Ríos Sánchez s’avança en el coneixement del primer bisbe anglicà de l’Estat espanyol.

Joan Baptista Cabrera va néixer a Benissa (Marina Alta) el 23 d’abril de 1837. El seu germà, Francesc d’Assís Cabrera, va tenir una dilatada etapa americana abans de tornar a Benissa i ser un dels polítics liberals de la localitat, tot fundant el diari liberal El centinela. Amb aquesta referència del seu germà, es pot constatar la tendència liberal de la família Cabrera, la qual cosa explicaria tant l’evolució religiosa de Joan Baptista, com la seva pertinença a la maçoneria i l’amistat amb el polític liberal de la Restauració Práxedes Mateo Sagasta.

Tanmateix, els inicis religiosos de Cabrera el menen a ingressar a l’orde dels escolapis, on excel·lirà tant en l’aprenentatge d’idiomes com en l’estudi de la litúrgia i la Bíblia. Són tres punts que marcaran la seva vida religiosa posterior. No es disposa de molta informació sobre l’etapa escolàpia de Cabrera. Ingressat a l’orde el 1852, professat el 1853, el 1857 va ser enviat a una escola pia de València en tant que mestre. El 1859 és destinat a Gandia, on té la missió de fundar una escola pia. El 1861 va ser ordenat diaca pel Bisbe de Sogorb i el 1862 va rebre l’ordenació sacerdotal per part de l’Arquebisbe de València Mariano Barrio Fernández. Tot just l’any següent de la seva ordenació, el 1863, va fugir a Gibraltar amb Josefa de la Torre, amb qui es va casar en arribar a la colònia britànica.

S’ha especulat molt sobre les causes de la conversió de Cabrera al protestantisme. El fet que el mateix Cabrera vagi romandre vague i silenciós sobre les seves motivacions ha afavorit sempre les difamacions i atacs catòlics. En el seu poema autobiogràfic Canto memorial, Cabrera esmenta l’estudi bíblic com la causa fonamental de la seva conversió. L’historiador escocès i pastor presbiterià James Aitken Wylie exposa la mateixa tesi en la seva obra Daybreak in Spain de 1870. Amb tot, segons Bernat Capó, Cabrera havia recorregut reiteradament a les autoritats eclesiàstiques a fi d’obtenir la dispensa per a secularitzar-se i poder-se casar amb de la Torre—dispensa que li va ser denegada. Semblaria que hi va haver una correlació entre el desig de casar-se i la conversió al protestantisme.

Alguns autors com Pablo García Rubio i Benito Corvillón consideren que Cabrera va tenir un intercanvi epistolar amb alguns dels protestants més famosos del decenni de 1860: Manuel Matamoros, José Alhama i Miguel Trigo. De 1860 a 1863 es va dur a terme un famós procés contra protestants andalusos a Granada, que van ser finalment condemnats a presó—pena que després va ser commutada per desterrament i expulsió del país, en direcció a Gibraltar. La colònia britànica s’havia convertit ja en el principal refugi heterodox de la península i el focus més important d’evangelització protestant. No debades, aquesta va ser la destinació de Cabrera el 1863.

El que és segur és que Cabrera provenia d’uns entorns liberals que el 1863 es trobaven en clar retrocés dins l’Església catòlica de Pius IX. Això, unit a la seva heterodòxia de la interpretació bíblica i desig d’abandonar el celibat clerical haurien estat les principals motivacions per a una fugida tan dràstica. Els estudis religiosos a l’Estat espanyol es troben en un endarreriment tal que hi ha un gran desconeixement de debats religiosos catòlics que tenen paral·lels en països com la veïna França—que vivia tensions importants entre sectors gal·licans i ultramuntans dins l’Església catòlica.

A Gibraltar, Cabrera va entrar immediatament en contacte amb l’entorn protestant exiliat al penyal, incloent Matamoros. Casat poc després d’arribar a la colònia britànica, va fer amistat protestants amb el també valencià i ex-sacerdot catòlic Antoni Simó Soler, Pablo Sánchez, Manuel Hernández i Robert Stewart Clough—de la missió evangèlica escocesa per a espanyols. Cabrera va començar la traducció del comentari dels Trenta-Nou Articles (la confessió de fe de l’Església d’Anglaterra) del Bisbe Harold Browne. L’obra sortiria publicada el 1867, any en el qual Cabrera va passar a liderar la comunitat espanyola protestant expatriada a Gibraltar. En aquests anys, Cabrera es troba sota la influència del presbiteranisme escocès de la Spanish Evangelization Society.

En aquesta posició de lideratge religiós del protestantisme expatriat, Cabrera va tenir una breu trobada amb el General Joan Prim durant els dies centrals de la revolució de 1868—concretament el 23 de setembre. Reunits a Algesires, Cabrera encapçalava la delegació protestant que va demanar formalment la llibertat de cultes en la nova Espanya que Prim tot just començava a afaiçonar. Prim no solament la va prometre, sinó que va permetre el retorn dels exiliats. Una setmana més tard, Cabrera ja era a Sevilla on va obrir immediatament una congregació en una antiga església dels jesuïtes. Els cercles progressistes sevillans es van obrir a Cabrera i la seva evangelització, inclòs Antonio Machado, avi del poeta.

Durant tot el sexenni democràtic, Cabrera va treballar activament per a la creació el 1871 de la Iglesia Cristiana Española—una denominació unificada per a tots els protestants. De tendència presbiteriana, sínodes i assemblees es van anar organitzant anualment. Es van començar a posar les bases d’himnaris, confessió de fe, catecisme, disciplina eclesiàstica, ús de la Bíblia de Reina-Valera. Els esforços dels protestants espanyols van poder sobreviure el sexenni democràtic gràcies a la tolerància religiosa que la constitució canovista de la Restauració va permetre amb sordina—la gran concessió (o traïció, per a segons qui) que va fer néixer la facció integrista de Nocedal i companyia. Aquesta tolerància va ser la gran herència de Prim i el seu projecte català per a Espanya.

Això no obstant, les diferències entre faccions del protestantisme espanyol van començar a fracturar la unitat eclesial. Amb una important presència de missioners estrangers, la facció liderada per Friedrich Fliedner, d’origen luterà, va ser l’embrió de l’actual Iglesia Evangélica Española, fundada el 1886 amb el canvi de nom de la Iglesia Cristiana Española i l’absorció d’esglésies congregacionalistes. Abans, el 1880, Cabrera i cinc comunitats de la Iglesia Cristiana Española s’havien constituït en una nova església separada: la Iglesia Española Reformada Episcopal (IERE). Això era la culminació de l’allunyament de Cabrera del món presbiterià escocès. El 1878 Cabrera s’havia posat en contacte amb l’Arquebisbe anglicà de Dublín William Plunket a fi d’obtenir la consagració d’un bisbe anglicà per a Espanya i Portugal. Sense suport econòmic dels presbiterians escocesos, Cabrera va demanar ajuda a Londres. El Bisbe anglicà de Mèxic, Henry Chauncey Riley, va presidir el sínode fundacional de la nova església, en el qual Cabrera va rebre poders episcopals. La nova església va adoptar la confessió de fe dels Trenta-Nou Articles anglicans.

Amb el suport anglicà, els fons van començar a arribar, fins a tant de poder erigir l’actual catedral de l’IERE a Madrid. La nova església va rebre reiterats boicots governamentals, fins al punt que l’alcalde de Madrid demanava que no pogués tenir porta d’accés públic. Cabrera hauria d’esperar fins al 1894 per rebre l’ordenació episcopal de mans del propi Arquebisbe Plunket. La incansable tasca evangèlica de Cabrera va menar a la creació d’una litúrgia pròpia, basada en l’antiga litúrgia hispanomossàrab. Cabrera volia defugir l’acusació de ser una església estrangera que merament traduïa la litúrgia anglicana a l’espanyol.

L’heterodòxia de Cabrera no se circumscriu només al seu protestantisme. Segons documentació preservada pels descendents del bisbe, Cabrera havia estat també mestre francmaçó de la lògia Mantuana núm. 1. Va arribar a ostentar el grau 30è del ritu escocès antic i acceptat. No queda clar quan va ser la iniciació de Cabrera a la maçoneria. Sembla que el 1876 Cabrera ja havia adquirit una posició important al Gran Orient d’Espanya. En aquest marc maçònic, Cabrera va entrar en contacte i va construir amistat amb Práxedes Mateo Sagasta, un dels polítics liberals més importants de la Restauració i el seu bipartidisme. La filiació maçònica de Cabrera era pública i l’integrisme catòlic la feia servir en els seus atacs antimaçònics tan freqüents en el decenni finisecular del Vuit-cents. Addicionalment, Andrew Prescott i Sylvia Hottinger han demostrat que Cabrera va ser intermediari entre la Gran Lògia Unida d’Anglaterra i el Gran Orient d’Espanya per tal d’acostar posicions.

És innegable que Cabrera va ser la punta de llança del món anglosaxó a l’Estat espanyol. La prova d’aquest rol de pont n’és la seva elecció en tant que membre numerari a la Hispanic Society of America de Nova York. L’any 1915, un any abans de la seva mort, Cabrera hi va ingressar pels seus mèrits religiosos. Era la culminació a tota la tasca evangèlica del bisbe de Benissa, però també un reconeixement al significat de la seva figura a Espanya per al món anglosaxó i protestant.

Un dels aspectes que generalment és ignorat en les notes biografies de Cabrera és justament la seva identitat: la valenciana. Cabrera és una figura plenament espanyolitzada, a qui s’ha negat tota dimensió catalana. Tot i que va marxar del País Valencià el 1863 i no hi va tornar a viure mai més, Cabrera no va ser aliè a la realitat cultural valenciana, ni se’n va desvincular. N’és testimoni la seva amistat amb el poeta Vicent Querol, a qui va dedicar un poema i tot en un recull publicat el 1904. I encara més, el punt crític que va permetre de passar de ser un exiliat protestant a Gibraltar a un dels líders del protestantisme espanyol, tolerat per l’Estat, va ser la trobada amb Prim en els dies centrals de la revolució de 1868. Amb tota la seva erudició, heterodòxia, ambivalències, girs i contradiccions, Cabrera va ser un producte més el projecte català per a Espanya que Prim va intentar de dur a terme—i que va ser a punt de triomfar. Aquesta Espanya-capital-Barcelona que no va ser és magníficament representada, en l’àmbit religiós, pel valencià Cabrera.

Pel seu interés hem publicart article aparegut el 15 de juny de 2020 al setmanari EL TEMPS.


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?