Inici » Notícies » Curiositats ,Personatges

De pasdoble a Himne de Benissa (Història del nostre himne); per Joan Josep Cardona

26 d'abril de 2020 No hi ha comentaris
Tapa de la partitura de l'Himne de Benissa

Tapa de la partitura de l’Himne de Benissa

A punt d’entrar en la dècada dels anys cinquanta del segle passat la banda de música de Benissa es mantenia amb certa dignitat artística. La dirigia el mestre Don Lluís Fornés. Els caps de corda havien estat deixebles d’ell i de Don Manuel Tomás, músics capacitats i excel·lents pedagogs que els havien farcit d’una formació solvent. Víctima Don Lluís d’una greu malaltia passava els darrers anys de la seva vida professional esgotat i debilitat. Acudia a impartir les classes i assaigs de la banda venint en bicicleta des del seu poble de Pedreguer. Era inevitable que d’un moment a altre s’acomiadés de la banda. En eixe temps Pepe Bertomeu era junt amb Fernando Cabrera el clarinet principal. Tant un com altre eren dos bons músics que havien progressat servint una temporada com a músics militars i acabant la seva formació de lectura musical en el conservatori de Barcelona i València. I així com Fernando dedicà la seva vis artística al camp de la pintura Pepe estava convençut que el seu camí havia de ser la música.

Bertomeu idolatrà tota la vida la figura del seu mestre Don Manuel i aquest de part seva el considerà el deixeble predilecte. El mestre Tomás era un bon pianista i per arrodonir el sou de director es llogava a la Cultural per amenitzar els balls que a l’estiu la societat organitzava davant de la seu en l’antic local de la plaça del Rei Jaume. Li proposà a Bertomeu formar un duet si aquest es decidia per estudiar el violí, instrument que al cap de poc temps Bertomeu dominava de forma acceptable. Era lògic que Bertomeu sempre considerà al mestre Fornés inferior al seu mestre i aventurant-se en el futur una certa rivalitat.

El mestre Pepe Bertomeu

El mestre Pepe Bertomeu

Possiblement Pepe adquirí en el seu temps de servei militar rudiments d’harmonia apresos del catedràtic Pedro Sosa i que intentà després perfeccionar pel seu compte fent exercicis i provatures sense aplegar a dominar a la perfecció els fonaments de la composició, però insistí amb gran força de voluntat fins a donar forma a un pasdoble on dominava un ambient bucòlic. Creia en la inspiració artística i considerava que la font suggeridora s’havia de buscar en un determinat marc físic que necessàriament havia de ser camperol. Ignore com va aplegar a les seves mans el poema que havia escrit el metge Don Lluís Garcia, fill de Gata i metge en exercici a Benissa. Don Lluís era propietari d’una fèrtil sensibilitat literària havent donat proves a Benissa estrenant la seva obra de teatre inspirada en la figura de Dolors Piera i que sota el títol de “La Senyora” va estrenar el quadre artístic de Benissa en l’any 1941. El seu “Canto a Benissa” té el suficient potencial líric per a musicar eixa genial mescla d’escenes del camp benisser, la fibra sentimental pobletana i uns tocs essencials de patriotisme. I, com era d’esperar, el mestre Bertomeu se sentí atret per eixos versos i veié aquí uns motius on poder explorar camins de composició.

Em contava el mestre Bertomeu que aquella part del vers que diu “Es el alcaide de Bèrnia frente a la pirateria…” li foren de molt profit motivant-li gran part de la composició i que decidí pujar un dia a la serra i passar-se tot el dia per aquelles penyes, mirant el proper mar i proposant-se imaginàriament tot un món històric de batalles, de camperoles joves i fresques, d’ametllers en flor i tot aquell vessar de versos enaltint una terra que li havia robat el cor al metge poeta i que en forma turbulenta li estaven apareixent notes musicals sense saber ordir i posar ordre i correcció. Bertomeu disciplinà aquella marejadora onada de sentiments i exaltacions fins a anar donant forma a la composició. Exultant i emocionat li demanà al mestre Fornés el seu parer i que aquest, veterà, i amb molta formació, li degué paréixer poc madura i precisada de certes correccions formals que el mestre Bertomeu segurament per la seva joventut i incompleta seguretat compositora no havia apreciat. Mestre i músic principal es distanciaren des d’eixe dia.

La Banda de Benissa que va  estrenar l'himne

La Banda de Benissa que va estrenar l’himne

Era l’any 1950 i al convent de Benissa passava els seus dies com a mestre de música fra Francesc Agulló, músic de sòlida formació alemanya i director de la capella coral dels seminaristes. Bertomeu li demanà permís per assajar la seva composició amb els xiquets de la coral i el pare Agulló sentí curiositat per aquella música i animà a Bertomeu a prosseguir i perfeccionar-se en harmonia. La superioritat franciscana destinà al pare Agulló als convents de l’Argentina i posà en el seu lloc al pare Francesc Blanes, deixeble del pare Pérez Jorge. El pare Blanes vingué de mala gana a Benissa per quan estava interessat en acabar els seus estudis amb músic tan reconegut. Era perceptible que la seva estada aquí no li era grata i per sortir del claustre conventual acceptà per un temps la vicaria de la parròquia. El pare Blanes, persona de tracte amé, establí amistat amb els músics del poble que li presentaren a Pepe Bertomeu com a figura ascendent dins de l’ambient musical de Benissa. Bertomeu li demanà si podria acudir al convent a rebre lliçons de Blanes i acabar els cursos d’harmonia i composició i que aquest desinteressadament li oferí eixe servei. Mai oblidà Bertomeu aquella ajuda i mentre visqué li guardà una gran amistat i devoció.

La composició del “Canto a Benissa” segurament anà perfeccionant-se a mesura que Bertomeu aconseguia coneixements de composició i en tal forma i rapidesa que en el mes d’abril de l’any 1951 consta que l’oferí a l’ajuntament amb la dedicatòria de “Al pueblo de Benisa, en su máxima autoridad dedico este trabajo”. La partitura, completament instrumentada, té la tapa retolada amb una bella cal·ligrafia gòtica, diu que és un pasdoble i les notes i lletra estan confeccionades amb moltíssima delicadesa i feta de mà d’un bon copista i que curiosament és coincident amb el traçat fi de la firma de Bertomeu al final del pentagrama. No sé a qui li encarregaria Bertomeu eixa feina de còpia, pel demés normal i habitual, i que és molt professional per quan jo he vist altres composicions i correccions fetes per Bertomeu i és una lletra diferent ignorant si pel temps el mestre variaria la seva cal·ligrafia.

L’estrena pública el faria la banda ja dirigida per Bertomeu molt probablement en l’any 1952 o 1953 però abans d’això ja s’havia popularitzat i recordo perfectament haver-lo escoltat cantar a les estisoradores a sota dels envelats i també a les alumnes de costura del taller escola de formació professional de Benissa. Des d’aquell any, i sense interrupció, la composició es toca per la banda de Benissa en la nit de la festa dels riberers amb dues úniques excepcions. Els anys 1962 i 1963 on la banda estava dissolta. En l’any 1962 congregat el poble davant la casa de la Puríssima intentà cantar sense música però l’entusiasme patriòtic de Vicente Colomer, no pogué resistir-se d’obrir les portes del seu balcó i trompeta als llavis entonà la música que fou seguida entre aplaudiments pel poble emocionat. I l’any següent, en previsió que no tornès a passar, se li donà en temps a la banda de Dénia la partitura i el bon fer del mestre Don Santiago Almiñana tragué amb encert aquell compromís, excepció, està clar d’aquell passatge carregat de bombo que es produeix quan s’aplega a allò de “es el fortín de dos torres que en sus murallas tenia” on el percussionista anava una mica massa lent obligant al també eminent músic benisser Paco Ginestar dit “Paco La Parra” a fer-se càrrec de la massa i pegar al bombo, amb un “alegro fragoroso”, tal com és manat simulant com volia el mestre el toc ardent dels trabucs i canons.

I en passar els anys, millorant sensiblement l’ofici del mestre Bertomeu, volgué fer uns afegits a la partitura que rebé unes encertades correccions que serviren novament per a reviscolar el nostre fervorós cant de festa que ja amb el nom d'”Himne a Benissa” fou novament ofert a l’ajuntament qui en l’any 1981 li dedicà al mestre un sentit homenatge declarant la composició himne oficial. Era per l’any 1981 amb la banda en mans del recordat Ernesto Artal i dins del marc de l’església parroquial plena a vessar i amb la Coral Benissenca el mestre Bertomeu dirigia i reestrenava el seu himne. La vella i la nova partitura dormen dins de la glòria del nostre Arxiu Històric Municipal, lloc molt proper a la casa de Joan Vives, on enguany, i esperem que de forma excepcional, aquella partitura estarà silent i esperant tornar a vibrar mentre els seus darrers compassos s’esmorteixen per la traca que acaba amb la festa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/