Inici » Notícies » Personatges

Baidal. La soledat buscada; per Joan Josep Cardona

27 de març de 2020 No hi ha comentaris
La Casa del Coronel. Vista de Google Maps

La Casa del Coronel. Vista de Google Maps

Allà pel sud del terme, quasi a la fita de Calp entre Cocentari i L’Empedrola, en un accidentat llomber, front a una bella panoràmica marítima tenia Vicent Baidal i Baidal la seva casa. El veïnat l’havia batejada amb el topònim de “La casa del coronel”. Vicent era cosí germà de Josep Antoni Baidal Jorro, militar de professió amb la graduació de comandant, i per a distingir-lo del seu parent l’identificarien amb aquest malnom. Els Baidal benissers provenen de la branca de Jeròni Baidal, ric morisc de la Vall de Laguar que casa a Benissa en l’any 1634 amb Beneta Ariol. La diàspora dels Baidal que coneguem en Senija en l’any 1571 (Jaume Ariol Obaydal) segons el cens fet en l’any 1871, per mossèn Joaquim Martí Gadea, l’il·lustre folklorista i rector d’aquell poble, passà després per Xaló i acaba en la Vall. La seva activitat en Benissa és remarcable. Són alcaldes en els anys 1815 i 1930 i en l’estament eclesial ocupen destacades dignitats eclesiàstiques alhora que exerceixen la professió notarial al segle XIX mostrant-se molt actius durant eixe segle adquirint terres ermes pel vesant sud del terme benisser reduint-les a conreu.

Vicent elegí la solteria de per vida determinant la seva activitat al conreu de la terra heretada dels seus pares i mai acceptà recloure’s en recintes tancats dins del poble de Benissa. Era un home alt, sec, calb, d’ulls blaus i d’un parlar especial emprant un vocabulari ric en arcaismes. Paraules com “albar” referida a una fruita conreada ecològicament, “greixum” a una cosa de textura oliosa o “anglesada” a una dona de pits plans i altres semblants eren habituals en el seu parlar. Havia seleccionat al màxim la seva relació social i la restringí a persones que ell considerava il·lustrades. En eixe cercle íntim estaven el senyor Don Paco Ferrer, recaptador de contribucions, el metge Don Pedro Crespo i, entre altres molt pocs mon pare. Les visites les solia reservar a hores nocturnes i sempre abans de les dotze de la nit i en qualsevol època de l’any. Abans de la conversa obsequiava amb presents agrícoles i conreats sense més adob que un especial ideat per la seva ment solitària. Era terra posada a torrar en una graella i després fortificada amb els seus propis orins, pràctica ancestral i coneguda en civilitzacions primitives. Era amic de sembrar el cereal no utilitzant més fertilitzant que els formiguers que cremava emprant la llenya prima i brossa dels baix-marges. Havia ideat un sistema per procurar-se aigua neta en la cisterna folrant l’aigüera en pendent amb sacs buits de cement de les poques obres que per aquell temps es bastien i que evitaven fes malbé la conducció. Mai havia emprat l’auxili de bestiar per a ajudar-se en les feines del camp, circumstància que havia fet que bona part de la seva rica hisenda quedés la majoria dels anys sense laborar. Collia la renda i la guardava en casa disposant la seva venda a mesura que necessitava diners.

La seva alimentació era espartana, per descomptat molt ecològica, vegetariana quasi exclusivament a excepció de la saladura de peix que adquiria en certa quantitat guardant el paper que l’envoltava per reciclar-lo una vegada sec de la impregnació de la salmorra. Fou home d’una certa il·lustració adquirida per la compra a preu convingut dels diaris endarrerits i utilitzats en les barberies per entretenir a la clientela que esperava torn i també per converses que mantenia no menys que amb el pare superior dels franciscans. Característica de Vicent era l’ordre i atenció en què mantenia sa casa on una paret estava construïda amb rajola amb els forats a cara vista on guardava un llapis, una ploma per escriure, una agulla saquera, etc. El seu vestir sempre fou pulcre i Antonio Moll, el sastre em contava que li havia demanat fer-se un abric i on Antoni va posar tota la seva professionalitat. Una vegada fet li pagà religiosament però en aplegar a la caseta no li va agradar la perfecta construcció amb uns botons que li ressaltaven la figura i se’l va arrencar substituint el tancament per simples pinces d’estendre la roba. I així aquella vida per gust solitària, segurament feliç continuà gaudint en aquella casa de camp del bell espectacle de magnífica vista sobre el mar, els barrancs i pinars de l’Empedrola i el Tros dels Grumers fins que un episodi d’infecció intestinal acabà els seus dies en l’any 1956 vivint l’hora de la mort a sota l’ombra d’un canyís mirant l’horitzó marítim que tant li agradava.

En l’abundant bibliografia escrita sobre Josep Pla, el denominat “solitari de Llofriu” està la selecció dels seus dietaris de 1956 a 1964. En el pròleg fet per Xavier Pla hi ha una frase que resumeix que si un solitari, que com de fet sovinteja en el gremi dels escriptors, redueix la seva relació social sempre té una tendència a la introspecció i, com cita el prologuista “Les notes diàries reflecteixen una necessitat vital, una mena de catarsi quotidiana que li permet potser, posar un cert ordre i equilibri a un dia a dia, que ben sovint, havia estat desordenat i aparentment desequilibrat”. Una obsessió de compensació tan necessàriament curativa en aquesta actualitat nostra subjecta a proves decisives que ens reclou aïllats en casa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/