Inici » Notícies » Curiositats ,Història de Benissa

El carnestoltes benisser; per Joan Josep Cardona

23 de febrer de 2017 No hi ha comentaris
Enfarinà a un poble valencià

Enfarinà a un poble valencià

Dins del cor de l’hivern apareix una festa important. Molt popular. Divertida. La sosté una antiga i rica tradició històrica. Tan plena d’arrels antropològiques que està present, tant en la cultura pagana i romana, com en la catòlica. Fixem-nos en el seu origen etimològic, que és llatí. Bacchanalia. Derivada de les festes al déu Bacus, enjogassada exaltació de la borratxera i la dissipació. Són les festes saturnals paganes, unides fortament als ritus de la fertilitat de la terra. Situada després dins de la cultura cristiana es domen eixes passions i ens la ubiquen en l’avant-cambra de la quaresma. Però se li canvia el nom. El folklorista Joan Amades ho atribueix al papa Gregori I, el Gran (540-604). Ara serà coneguda l’antiga Bacchalia pel cristianitzat Carnestoltes del llatí carnis tolendis, és a dir “carns llevades”. S’entra en la quaresma, temps de purificació, de privacions, la carn la primera.

Reporta Antoni Arinyó Villarroya (El calendari festiu a la València contemporània) una cita de Joan Quirós. Diu així: “El Carnaval vive porque responde a una necesidad expansiva del alma. El Carnaval es la vàlvula de la caldera social”. És cita que correspon a l’any 1893 i respon a les successives esqueles mortuòries que, pagades pels segments catòlics més tradicionals apareixien en la premsa valenciana de l’època. Estem dins del pontificat de Lleó XIII, en l’esclat de l’adoració eucarística i amb la seu valenciana regida pel cardenal Ciriaco M. Sancha Hervás. El cardenal entra a prendre possessió de la seu amb fast i solemnitat. És criticat pels republicans federalistes. Ja el tenim enfrontat a ells. El cardenal, a banda del seu integrisme, tot s’ha de dir, crea als pobles centres d’educació secundària i encarrega la seva direcció a preveres il·lustrats. A Benissa la càtedra de llatinitat (acadèmia de secundària) la porta mossèn Francisco Cabrera. Estigué a ma casa, al Pla dels Molins. Per altre costat fomenta el culte al Santíssim i l’Adoració Nocturna. Els tres dies de Carnestoltes era norma que l’associació pietosa es recollís en l’església per pregar per la disbauxa del carrer. “Triduum de carnestolendas” així està recollit en la consueta parroquial de Benissa.

Coneguda Benissa pel seu passat religiós no és estrany pensar que la celebració del Carnestoltes antic es reduïa a la mínima expressió. Infantil. D’aquí que la nostra memòria tan sols arreplegue dos costums: fer carnestoltes i l’enfarinà. La primera nota festiva s’efectuava en el silenciós espai horari de les nou a les deu de la nit. La gran majoria de les cases del poble tenien la porta principal mig oberta. Amb secret els xiquets del poble s’havien proveït amb antelació de testos esberlats (càntirs, cossiols, gerres…). Esperaven la nocturnitat i, amb sigil empenyien la porta i llençaven estrepitosament aquells atifells. En la monografia d’Àlvar Monferrer (Les festes dels xiquets) s’explica aquest costum, altrament conegut en molts llocs com “Joc del canteret”. En un o altre sentit el test trencat i inservible es llençava com a manifestació de la mort de l’hivern, la vinguda del bon temps i l’increment dels treballs del camp que permetien l’entrada de jornals a casa i la possibilitat de comprar cànters nous.

L’altra expressió festiva, l’enfarinada la descriu Joan Amades com originaria de Mallorca. Essent important la repoblació eivissenca de Benissa podríem interpretar que prové d’allí aquesta antiga tradició. Però, a diferència de la farina, que considerem en l’inici de la tradició, com a producte de luxe, els nostres avantpassats empraven cendra. Voldrien insinuar amb això la propera quaresma?. En un cas o altre els participants en la festa portaven la cara mascarada per a no ser reconeguts. Anys després la màscara, més ben treballada, més ocultadora de la identitat, utilitzant per parlar una veu quasi ventríloqua, s’emprava amb més atreviment i emparada en eixa impunitat s’atrevia a dir coses insinuats. L’escriptora Carme Miquel, en els seus relats “Contes de La Marina”, descriu en un d’ells un cruel episodi que protagonitza una màscara en l’obscuritat de la nit llençant una calúmnia. Nuvis/es en pla de conquesta, amants despitats, etc. eren destinataris de confidències que a cara descoberta no es podien comunicar. La justificació de la farina, en lloc de cendra, simbolitza la fertilitat. Falten poques setmanes per a entrar en la primavera. La farina és un símbol del canvi de cicle. I la farina, impregnada per mà enamorada en la cara del pretendent o festejada era un símbol d’afecte i de desig. La incorporació posterior d’ous no és nostra. Haguera estat en temps antic un sacrilegi utilitzar-los de forma tan desconsiderada.

La celebració del Carnestoltes benisser va tindre el seu moment d’esplendor a finals de la dictadura de Primo de Rivera i en la totalitat de l’època republicana. Fou la Societat Lírica Musical de Benissa i la Societat Cultural, de recent creació els seus valedors. La necessitat de poder garantir músics als balls organitzats per les dues societats obligava al fet que el director de la banda formés dos o tres grups de músics amb solvència suficient per a amenitzar la vetlada. En eixe instant s’incorpora la disfressa més sofisticada i el Carnestoltes, aquí, i a tot l’estat es desvetlla com una gran festa social. Passada eixa època de llibertat el Carnestoltes entra en una perllongada hivernada lleugerament alterada per l’enfarinada i la llançada de testos a les cases. Era una modesta i timorata evocació de la festa reduïda a la infància i als enamorats que diumenge rere diumenge passaven l’avorriment dominical passejant amunt i avall la plaça major de Benissa.

  • Joan Josep Cardona és cronista oficial de Benissa.
Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/