Edificis i llocs del terme

Voravies, carrers, places i jardins; per Joan Josep Cardona

La Costera de les Cabres de Benissa
La Costera de les Cabres

A mida que un municipi va creixent en població porta l’afegit de l’increment dels serveis que demanda. No cal dir que entra dins de la competència de l’Administració municipal atendre’ls i buscar les solucions més adients. La Benissa antiga, dic l’anterior al segle XIX, es preocupava de buscar solucions. Però eren problemes primitius i de molt primera necessitat. Pagar les guardes de mar pels problemes de la pirateria, bastir i tenir cura dels murs, la compra de blat per al consum de la població, mantenir un hospital, etc. No estaven compreses altres preocupacions que, al bon dir del comandant Don Francisco Baidal, no podien tindre lloc: “No tenim per a pa i compren pai-pais”

Però la població creix. Les millores sanitàries, una estabilitat econòmica i un afany de progrés trau al poble d’aquelles “dos largas calles” que comenta Cavanilles. Els eixamples que amb tota mena de rigor intel·lectual ens mostren els estudis del benisser i arquitecte Antoni Banyuls Pérez van configurant, i canviant, aquell espai antic i reclòs a dintre dels murs medievals.

En l’any 1876 bona part de la trama del primer eixample ja està consolidada. En alguns documents es denomina “Arrabal nuevo” i va creixent seguint un vial en busca del convent de franciscans. Exceptuem d’eixe instant la Plaça i tots els carrers que li son paral·lels. No existeixen encara. Tot i això ja ha creat un problema als regidors municipals que es veuen en la necessitat d’elaborar les primeres Ordenances Municipals que en l’any 1912 es re-elaboren. Eixes primeres ordenances serviran per a treballar en la suavització de la Costera de Cabres en l’any 1878 així com de la construcció de les voravies (aceres) del carrer Sant Josep.

Aquells antics carrers nostres no tenien cap tipus de paviment. Eren de terra xafigada pel trànsit humà. No existint encara un numero excessiu de carros el tràfec dels animals no afectaven la seua bona conservació. Però si era un inconvenient la caiguda de les aigües de pluja tant sobre el carrer que els feien malbé, com l’entrada d’aigua a les cases. En 1889 es pren l’acord municipal d’obligar als propietaris a col·locar canalons que els arrepleguen en la teulada i les condueixen a la voravia. Poc sabem, documentalment parlant, de la construcció de batedors de pedra a les portes de les cases, però si de la construcció de aceres com així consta en fer-se les del carrer Sant Joan en l’any 1898. I tot fa indicar que alguns carrers de forta pendent, com el de mossèn Gaspar Tello ja estaven d’antic empedrats amb cinca. Aquestes construccions eren un luxe per quan les cinques s’havien de portar de la mar de Benissa i les voravies (bordillos) treballar-se per especialistes . Aquestes ordenances municipals ja ens recullen eixe costum (…el dueño de un edificio està obligado a construir y conservar en toda la extensión de su frontera recayente a la calle una acera de un metro de ancho por lo menos , bien de piedra labrada , bien de guijarros) podia també ser de taulells hidràulics o de fang. Lògicament aquesta darrera opció, per ser més cara i fràgil mai es va dur a terme en la Benissa antiga.

La memòria de la generació en la que estic inclòs recorda perfectament que totes les aceres del poble estaven construïdes amb cinques. Eixa singularitat donava una gran bellesa a tot el traçat urbà del centre i alguns carrers més moderns utilitzaven tan sols una capa de morter, i alguns ni tan sols això. Ara, pedra treballada tots.

Dels temps de l’alcalde Adolfo Torres fou la necessària urbanització de carrers com Sant Nicolau i pare Andreu, així com la plaça. Vies tan transitades, abans d’aquell colossal esforç municipal, eren un autèntic fangar. Però, i vet aquí el respecte ornamental que tenien aquells ajuntaments que persistiren i augmentaren la col·locació de les voravies de pedra treballada. Qualsevol fotografia d’aquells temps evidencia la gràcia dels nostres carrers amb aquelles aceres típiques i ben guarnides de luxoses, i costoses pedres treballades pels pedrapiquers locals.

La modernitat ens imposa una uniformitat dels traçats urbans. Tot poble comença per un polígon industrial, passa per una avinguda asèptica i aplega a la plaça principal que es significa per ser “peatonal”. I per peatonal s’entén la completa arrasada de tot vestigi d’originalitat antiga. Totes les places i jardins dels nostres pobles tenen la mateixa característica comuna i totes son un “clon” . Un calc identitari que pots reconèixer en tots i cadascun dels pobles que ens son veïns, i, també de més lluny.

La desaparició de signes d’identitat dona pas al disseny de laboratori que jo no dubte mantinga la regularitat de la calçada, més funcionalitat, millor pas de les aigües pluvials, etc. però que fa miques el patrimoni antic i ple de singularitats i ens uniforma a tots els pobles per igual.

L’assèptica funcionalitat que amb tanta fúria ha arrelat entre els moderns urbanistes ens proporciona un vestit a la mida fill d’un academicisme que ignora estètiques antigues i que tant ens fa recordar “la memòria històrica”. I, si som conscients amb el model de casc urbà que hem comentat més amunt si que deuríem ser més fidels al perquè dels vestigis que ens queden als pobles fills d’un passat i unes necessitats. I en peu de la mateixa raó té el seu dret a existit la moderna rajola com també ho tenen els racons entranyables amb un arbre, una estàtua o una modesta font. A fi de comptes una de les coses a que deuriem aspirar seria a envellir, si no amb el paisatge humà (que per llei de vida desapareix) si amb el físic que hem vist de sempre i que ens ajuda a diferenciar-nos i a ser allò que es diu “sers irrepetibles”, no fotocòpies sense ànima, que viuen entre ornaments plàstics i de cement, tan si val. Ara si, són, diuen els moderns i entesos, de disseny.

* Joan Josep Cardona Ivars és cronista oficial de la vila de Benissa


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?