Inici » Curiositats

L’ofici de laudes en la nostra antiga Quaresma; per Joan Josep Cardona

4 de març de 2017 No hi ha comentaris
L'ofici de laudes en un monestir

L’ofici de laudes en un monestir

En la litúrgia les vint-i-quatre hores del dia es coneixen com a Hores Canòniques. Cànon significa regla. I a eixe precepte estan subjectes els clergues. Solemnitzen les hores amb càntics i oracions si són preveres regulars (monjos i frares), i tan sols amb oració la resta. El Concili Vaticà II suavitzà l’exigència i deixà tan sols com d’obligada recitació les hores majors. Aquestes són matines, laudes, terça, sexta, nona, vespres i completes. L’acompliment d’eixe horari es contempla amb més assiduïtat quan els clergues viuen en comunitat. Qui visita monestirs pot assistir almenys a tres: (laudes, vespres i completes). Els monjos les solen resar al cor, i el cor, situat dins de l’església, és un recinte obert als feligresos. Quan la comunitat religiosa és nombrosa eixos oficis, si es canten amb bon gust, són d’una gran bellesa. Vos calmen i vos eleven. Podeu fer una prova en casa. Amb l’ordinador, i per internet podeu entrar al domini Abadia de Montserrat: Inici i clicar en la pàgina principal, a l’esquerre RTV Ràdio i Televisió de Montserrat. És clar que els altaveus de l’aparell els heu de tenir oberts. L’ofici més recomanable (per l’horari, és el de les vespres, a les 18.30 hores. El de Laudes és una mica matiner: 7.30 hores). Si compteu amb el llibre “Vespres” de Publicacions de l’Abadia de Montserrat els podeu seguir.

En la dessacralització de la nostra societat escoltar i seguir al final de la jornada aquest ofici de vespres és un acte molt gratificant. L’ofici de vespres comença amb un himne on sempre es donen les gràcies a Déu per haver aconseguit aplegar al fi de la jornada i es demana el plaent descans de la nit. Cada dia és diferent. Com diferents són tots els salms que van cantant-se a dos cors. Segueixen dos salmòdies, les antífones, lectura breu, un responsori, el bell cant del “Magnificat” i s’acaba amb el parenostre, l’oració conclusiva i la salve. Però a mi, en especial m’agrada escoltar les pregàries abans del parenostre. És una part que recorda als desfavorits de la societat, el mal endreç del món i un record d’estima i recordança als membres malalts o als que estan absents.

És obvi que, a banda dels monestirs es canten aquests oficis, especialment el de Laudes en alguna parròquia i que ara sol fer-se a una hora assequible per a persones jubilades. Sol començar a les 9 del matí.

La totalitat d’eixos oficis estan dividits en 4 setmanes completes regides per un calendari que les va indicant segons el ritme de l’any litúrgic. Totes les hores canòniques les recull un llibre que pren el nom de “Breviari”. Els antics clergues en tenien un denominat “Oficcia pròpia”, molt més complet que anava unit amb el denominat “Liber usualis” que és un llibre que recull els càntics pautats. El breviari és conegut així pel seu volum més manejable i que qualsevol clergue pot portar còmodament.

Però ara anem a parlar d’aquests oficis litúrgicament tan bells i que la nostra antiga parròquia els seguia amb enorme solemnitat, i, en especial a quaresma. Situem-nos al mig del segle XVIII i inicis del XIX. El vell temple de Sant Pere, segons la Visita Pastoral de l’arquebisbe Sancha Hervàs de 1894, tenia dos cors. Un denominat vell i un altre conegut com el nou. Diu que aquest té un cadiratge antic fet amb bona fusta de xiprer i que compta amb dotze seients. Al mig del cor, i segons la visita anterior de l’arquebisbe Mayoral (1758), hi havia dos faristols (mobles per aguantar els grans llibres corals). Ara aquí ja veiem que els clergues del moment no empren el breviari. Han de cantar seguint les grans lletres i la música dels enormes llibres del salteri i de l’antifonari.

Al mig del cor està el xantre. Aquest era un ofici depenent de la parròquia i ocupat per una persona destra en música que dirigia els dos grups de preveres. Hem de tenir en compte que en eixa època la parròquia comptava amb tres vicaris i altres tres o quatre sacerdots, fills del poble, coneguts amb el nom de “beneficiats”. La solvència artística d’aquest grup de preveres la constata el visitador que en això els posa bona nota. Però avancem uns anys més. Any 1802. Tenim al capdavant de la parròquia a mossèn Pere Ripoll. És un rector aspre de tracte i conflictiu. Va contracorrent i té problemes amb els vicaris, beneficiats i, com no podia ser d’altra manera, amb l’alcalde i l’ajuntament. El cor no acompleix les degudes funcions de culte i, segons el procés judicial de què és objecte diu que “se vale del organista y los monaguillos para poder cantar las horas canónicas”. Un total desastre per a una parròquia tan prestigiosa. L’arquebisbe fa fora el rector, li nomena successius regents, acompleix la condemna i torna a Benissa sense haver-se reformat de caràcter. Moria aquí en l’any 1820.

Les hores canòniques, com he dit, són un regal espiritual i un descans anímic. Jo m’imagino el dia de la Santa Creu de maig de l’any 1639 al bon rector mossèn Jeroni Gilberto i els seus beneficiats mossens Jaume Ivars, Pere Cabrera i Joan Crespo, quan tornant de beneir els camps i la creu del terme van cantar solemnement les vespres. Suats per les calors primaverals, cansats de suportar el pes d’aquelles capes i seca la gola m’imagine com agrairien aquelles bones persones que l’ama del senyor rector els obsequiés a l’abadia amb un pitxer d’aigua llimó, tan fresc i tan digestiu com tan sols podia ser aquella aigua del gran pou de la placeta de l’església vella. Aquell mateix del qual el pare Fabregat comenta “…del que se servían muchas familias en tiempo de sequía”.

* Joan Josep Cardona és Cronista oficial de Benissa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/