Inici » Curiositats

El mes de maig i la tradició mariana; per Joan Josep Cardona

19 de maig de 2017 No hi ha comentaris
El carrer Desemparats de Benissa

El carrer Desemparats

La primavera, no cal recórrer al tòpic, és el mes de les flors. És evident. No cal més que observar que el pegolí de la parada de flors del mercat del dissabte cada vegada ocupa més espai. L’oferta de productes és més variada. Si observem alguns balcons i finestres del nostre centre històric fan goig amb la profusió de clavellines, geranis i murcianes. No tardarem a veure en alguns patis interiors l’esclat dels gladiols i les vares de Sant Josep. Als bancals de casa han brotat com mai les prohibides mates de cascall i a uns enderrocs tenim vistoses malves reals. Feia anys que el món rural no mostrava una primavera tan ubèrrima. Sí, maig és el mes de les flors.

La meravella floral, colorista i la puixant escalfor de la temperatura atmosfèrica ha motivat ara, i en les antigues cultures un instant d’eufòria. Se celebra la mort de l’hivern, l’esperança de les collites i la festa per celebrar-les. En l’arcà d’aquest goig estarà present una festa, ara desapareguda a Benissa, però que al segle XIX tenia la seua importància. Era la prehistòria de la nostra actual “Festa dels fadrins”. Administrativament el nostre ajuntament li tenia guardada una provisió de fons del pressupost per a celebrar a l’inici del mes la coneguda als llibres municipals com “Fiesta de los mayos”. Res sabem d’aquella arqueologia festiva i per conèixer el seu significat hem de trobar el seu equivalent amb altres del mateix nom distribuïdes a tot arreu de la península Ibèrica. Era festa per a la gent jove ordida pels majors per a facilitar les relacions socials entre ells, demanar per les collites i anunciar el bon temps. Dansades al carrer, rondes amb guitarra a les xiques i, per descomptat, la presència d’una missa.

Era una festa ancorada en la nostra tradició agrícola i que aquí la celebràvem a la nostra forma de ser austera, però que en altres llocs i amb molta gresca i bullícia feien una enorme bullanga amb la coneguda com “Festa de l’arbret”. Tot vol ser una cristianització, crec jo que per a nosaltres prou recent, de la contraposició a la festa dita en el calendari revolucionari francès “Arbre de la llibertat”. I aquest, al seu torn, com un intent de retornar-li al calendari gregorià la puixança del paganisme festiu.

Però maig tenia una devoció més íntima i domèstica. El mes anomenat “Mes de Maria” era una festa organitzada per als xiquets de casa. A un espai del pati de les cases les mares construïen als xiquets uns altarets presidits per una estampa o imatge de la Verge. Amb papers de colors, sempre amb blanc i blau, elaboraven unes cadenetes i simulaven amb elles les voltes gòtiques d’una capella. Gerros amb flors camperoles i les canaletes arreplegades a la festa de La Canalera completaven uns altarets que, de vegades, eren una obra d’art. Hi havia que es podien permetre cremar encens. A hora fosca els xiquets del carrer anaven visitant-se els uns als altres i davant l’oratori infantil solien resar-li una salve. Eixa festa familiar era el complement de les oracions que cada dia, i davant de l’altaret de les escoles i del col·legi de les franciscanes, elles i els mestres dirigien a la població escolar.

La parròquia, i per als majors, oferia tot el mes el devocionari del “Mes de Maria”. Era funció molt considerada i participada en comptar amb una litúrgia rica i amb bona música. No menys que autors locals com Antoni Ibáñez “Marro” va compondre una “Despedida a la Virgen” que es guarda al Fons Musical “Francisco Ginestar” de la parròquia de Benissa. I amb igual inspiració tenia l’arxiu musical del convent unes precioses “Letrillas para mayo” degudes a la capacitat del seu professor de música Manuel Ferrando. A la magnificència artística de la litúrgia del mes de maig acudiren a enriquir-la els grans poetes de la Reniaxença com són les conegudes “Roser de maig” de mossèn Cinto Verdaguer. Però d’especial bon gust seria la novena de mossèn Francesc Palau (1811-1872) que són considerades com d’una avançada pedagogia devocional en la seva època. En ella no falten el “Venid y vamos todos con flores a porfía/ con flores a María/ que Madre nuestra es” i una riquíssima aportació botànica al coneixement de la flora autòctona.

Fou, com hem dit, funció religiosa per a delícia dels devots. El cant de les denominades “Pureses”, amb l’evocació dels Set Dolors de la Verge, el portaven a terme les millors veus del poble. Recordada era la preciosa veu d’Anita Femenia “Anita la cantora”, Maria Font o la de Patrocinio i del temps antic Ginés González o el tio Pepe “El Curro”.

Eren l’emocionada i desapareguda manifestació d’una religiositat senzilla aquella que Antoni Ariño (Festes, rituals i creences) diu que ara és “… la tornada a les fonts cristianes vinguda de la mà d’un programa de desmitització i des-magització que actuava just en el moment en què el món rural entrava en descompensació.” Aquella bona gent antiga es responia a les preguntes més fonamentals del seu existir amb la franquesa de veure la Creació sense més misteris entre les roselles, cantant els seus colors i fruint del do de la vida agraint això al Que ho fa possible.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/