Inici » Notícies » Història de Benissa ,Personatges

Calp, 1973, Mas Capó: “Ifach és meu”

16 de maig de 2018 No hi ha comentaris
José Mas Capó. Imatge: Diario Información. Hemeroteca

José Mas Capó. Imatge: Diario Información. Hemeroteca

Dies enrere, la premsa digital recollia un interessant article, signat per Juanjo Crespo: “Papers de la CIA: El tinent roig que va comprar el penyal d’Ifach”. En eixe treball l’autor oferia notícies inèdites relatives a la compra del Penyal per José Mas Capó al desembre de 1951. Crespo revetllava els continguts d’un document secret, desclassificat per la CIA, que obria la possibilitat que els fons emprats per a l’adquisició de la roca de Calp provingueren “dels diners i béns desapareguts de les caixes fortes dels bancs en la presa de Terol”.

El tema és molt suggeridor en si i pels factors de lloc i temps que l’acompanyen. Aquestes novetats, de gran interès, han posat a treballar al cercle d’investigadors de la història de Benissa i Calp. La tasca de documentació no es presenta gens fàcil. José Mas Capó (1911-1993), natural de Benissa, a més d’Ifac, va comprar en 1951 l’heretat de la Font de Calp, amb les seues instal·lacions i serveis. El benisser va demostrar ser un home emprenedor i ben relacionat, les iniciatives del qual no sempre es van veure coronades per l’èxit empresarial. Les primícies de Juanjo Crespo obrin un bon capítol d’interrogants que obliguen a una indagació que aporte llum a tan controvertits successos. Nosaltres, amb aquest article i de moment, col·laborarem amb algunes informacions complementàries que se cenyeixen a les circumstàncies que van acompanyar a José Mas després de la compra del Penyal.

Any 1972. Calp experimenta un fort auge immobiliari que troba el seu màxim exponent en la macrourbanització que promou la VAPF a la serra de Toix: Maryvilla. Nous projectes d’edificació es plantegen a la serra d’Oltà i les Salines: un complex de luxe, amb un hotel i cases unifamiliars, i un poble lacustre d’inspiració veneciana respectivament. Aquesta febre de la rajola s’havia estès durant una dècada i ja apuntava a un declivi que s’iniciaria en el següent any amb la irrupció de la primera Crisi del Petroli.

El 22 de juny de 1972, l’industrial local Leonardo Casado del Campo realitzava unes declaracions en premsa, en nom de diversos socis i com a portaveu de Salvador Martínez Cervera, amo de la llavors pròspera urbanitzadora instal·lada a Calp: Promociones Martínez. Aquesta empresa valenciana anunciava públicament l’adquisició del Penyal d’Ifac per una quantitat que es va estipular en 70 milions de pessetes. Era de domini públic que el llavors propietari d’Ifac, José Mes Capó, exigia la suma de 100 milions de pessetes com a preu per la roca, i que l’Ajuntament de Calp, interessat en la seua compra, només es trobava disposat a desemborsar 60 milions per fer-se amb la seua titularitat.

Leonardo Casado, home de confiança de Martínez, havia expressat amb les seues declaracions el desig “d’oferir tota col·laboració, en el més ampli sentit possible, per a aplanar, si això és necessari, qualsevol problema o suspicàcia que el futur del Penyal poguera suscitar, a qualsevol persona, organisme o autoritat al més alt nivell”. Farien en el Penyal, va afirmar, “el que se’ls deixara fer”. En realitat, els promotors actuaven amb cautela, conscients del complicat “terreny” que xafaven, i només havien fet lliurament d’1 milió de pessetes com a senyal per a tancar el tracte, afermar la compra i guanyar d’aquesta forma temps abans de culminar els detalls d’un bon negoci.

Vistes frustrades les possibilitats d’adquirir el Penyal i davant l’ofensiva de l’empresa promotora, l’ajuntament, a través del seu alcalde, Joaquín García Hernández, va reaccionar obrint un expedient d’expropiació forçosa dels terrenys. Per a aquesta fi, es va consignar l’elaboració d’un pla especial i el pertinent projecte d’urbanització-expropiació.

En declaracions a la premsa alacantina, Mas Capó, al març de 1973, eixia al pas de rumors per a aclarir la situació jurídica de la propietat. Després de l’acció municipal, els promotors immobiliaris havien incomplit els compromisos de compra d’Ifac i el propietari havia quedat en una situació de “terra de ningú”, entre l’amenaça que plantejava l’expropiació de la finca i el punt mort de l’operació especuladora dels constructors, aposta que comptava amb pocs aspectes de tirar endavant. Mas Capó va escollir el Diari Informació d’Alacant per a oferir una entrevista que finalment va portar la signatura del popular periodista alacantí Antonio González Pomata.

“Ms Capó.- El Penyal em pertany. No hi va haver venda i només un contracte d’opció. Aquest no s’ha complert segons els pactes i d’ací el que s’ha dit: “Ifach és meu”. Calp no va tindre el penyal el 1971 perquè no va voler doncs jo li’l regalava al poble.
Periodista.- Tot el que és i representa el Penyal?
M.C.- El que va ser de Calp, sí, la roca en tota la seua extensió, o siga, des del túnel cap a dins.
P.- I l’istme?
M.C.- El senyor París, el meu antecessor en la propietat, va ser qui va comprar més de quinze propietats o parcel·les que són les que formen el referit istme; hi ha escriptures i es pot comprovar. La part baixa de la carretera del port era de don Antonio Tur i la vaig comprar vuit dies després d’adquirir el Penyal. El 1957 vaig fer escriptura d’agrupació de finques, donant-li el nom de Penyal d’Ifach amb 1.290.000 metres quadrats. Jo li regalava al poble de Calp el que en vells temps va ser de la comunitat.
P.- El donaria hui?
M.C.- Com vaig a regalar-lo si el volen expropiar!
P.- I si no s’efectuara aquesta apropiació anunciada?
M.C.- Li’l donaria al poble de Calp. Ara bé, que em deixen aprofitar el vessant o propietats que vaig annexionar, subjectant-me, la qual cosa desitge, a aquells plans i ordenaments que l’Ajuntament o la Comissió d’Urbanisme marque per a salvaguardar, la qual cosa em sembla molt bé, la fisonomia del Penyal i la bellesa del paisatge. Ací pot veure vostè l’estructura de l’hotel que vaig començar a construir i no vaig poder acabar per falta de mitjans. Afecta en alguna cosa o desmereix el Penyal? Igual vaig poder projectar un gratacel i no ho vaig fer.
P.- Afectaria la declaració de “zona verda” a tot l’istme d’Ifach?
M.C.- No, només a la meua propietat. I ací té vostè a la vista altres torres i edificacions algunes sense acabar des de fa alguns anys- que no entren en tal declaració. Li afegiré que l’hotel en qüestió va ser declarat “d’excepcional utilitat pública” pel Ministeri d’Informació i Turisme. Calp està molt necessitat d’establiments d’aquesta índole i crec que la seua culminació constituiria una aportació d’enorme interès per a la zona.
P.- Caldria enderrocar-lo?
M.C.- Així és.
P.- Definitiu el seu oferiment al poble de Calp?
M.C.- Ja l’hi ho he dit a vostè com abans ho vaig dir a l’Ajuntament de Calp. El regale perquè sóc de Benissa i això és sentir-se calpí. No cal dir que la municipalitat no tindria necessitat de desemborsar un sol cèntim pel Pennyal d’Ifach pel fet de l’expropiació. Crec que amb això tot està suficientment dit i no és nou. Li insistisc que l’any 1971 Calp va poder haver fet seua la roca”.

El Gran Hotel Peñón. Any 1958. Font: Andrés Ortolá Tomás

El Gran Hotel Peñón. Any 1958. Font: Andrés Ortolá Tomás

El “Gran Hotel Peñón”, projecte iniciat el 1957, no va passar de ser el “gran somni de Mas Capó”. Comptava l’establiment en el seu disseny amb una superfície a edificar de 5.837 m2, distribuïts en soterranis, planta baixa i tres altures. El nombre d’habitacions era de 95, amb capacitat per a albergar 190 hostes. El complex es va projectar equipat amb salons, sales, pistes de ball, piscines i altres serveis propis d’un hotel de luxe. Les dificultats econòmiques del promotor avortarien definitivament la iniciativa pocs anys després. Aquestes dificultats es van atribuir a l’incompliment de les obligacions mercantils del soci en l’ombra de José Mas, Cristóbal Martínez Bordiú, Marquès de Villaverde. Aparentment, ja que no ha pogut dilucidar-se aquest punt, les obres de l’hotel van ser paralitzades el 1961 per no respectar el gendre del general Franco els seus compromisos financers amb el seu associat.

La veritat és que al juliol de 1957 Mas Capó, en solitari i en el seu propi nom, com a persona física i no jurídica, havia formalitzat una hipoteca a favor del Banco de Crédito Industrial pel capital d’un préstec de 16 milions de pessetes a retornar en vint-i-dos anys. Aquests fons serien lliurats per l’entitat financera segons foren escometent-se les obres d’edificació de l’hotel projectat, i a l’empara de les ajudes a la indústria hotelera i molt especials avantatges que oferia l’ordre ministerial de 13 de maig de 1942.

Després de cinc anys de congelació de l’expedient, el 30 de gener de 1969 el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Madrid treia a pública subhasta les obres existents del Gran Hotel Peñón i l’Hotel Las Salinas de Calpe, propietat també de José Mas Capó, en reclamació d’un capital de 15.113.592,55 de pessetes, més interessos i costes. Davant aquest fet, Mas Capó va desplegar tota la seua diligència per a trobar comprador de la roca; les negociacions empreses per l’industrial amb l’ajuntament i promotors buscaven una eixida urgent que posara fi a la pressió financera.

Hàbil amb els mitjans, com demostraria en el temps, l’assumpte havia botat a la premsa estatak per iniciativa del propi Mas. Al juliol de 1970, l’industrial declarava en el diari ABC la seua intenció de vendre el Penyal; es feia ressò de l’interès d’un grup filipí i la seua disposició a pagar cinc-cents milions de pessetes per la roca. A instàncies de Mas, el mateix diari, el dia 29 de juliol, oferia un editorial titulat: “Necessaria i urgent alliberament del Penyal de Ifach: […] Ja fa alguns anys clamàvem per “l’alliberament” d’Ifach arrencant-lo de les mans privades per a incorporar-lo al patrimoni calpí, al de la província, perquè la nostra Diputació no pot desentendre’s de l’assumpte, o si calguera, el patrimoni nacional, declarant-lo parc de l’Estat”.

Voladura de l'estructura de l'hotel. Octubre de 1987. Font: Andrés Ortolá Tomás.

Voladura de l’estructura de l’hotel. Octubre de 1987. Font: Andrés Ortolá Tomás.

Les successives crisis del petroli que van acompanyar als 70 del passat segle van plantejar uns anys econòmicament difícils; durant ells l’activitat immobiliària i urbanitzadora va quedar afeblida. Dins del mateix esquema compensatori, va caldre esperar fins desembre de 1982, any en el qual l’ajuntament va negociar amb la propietat un acord que garantia la cessió de la roca a favor del poble de Calp a través d’escriptura pública. Aquesta cessió estava condicionada a l’acceptació en plebiscit de l’acord. A més del referèndum popular, el conveni havia de contemplar la declaració de zona verda de l’àrea on es trobaven les obres paralitzades de l’hotel, i una permuta de terrenys de 40.000 m2 que serien edificables en compensació, i que corresponien al sector del vessant nord de l’istme.

La Generalitat Valenciana va adquirir finalment el Penyal al desembre de 1986 per la suma de 100 milions de pessetes. Aquesta quantitat havia estat lliurada prèviament a Mas Capó per Andrés Ballester, d’Edificaciones Calpe, qui va entrar en un negoci a tres bandes per mediació política. Pocs anys després, Ballester protagonitzaria el seu definitiu assalt al vessant nord d’Ifac, encara que l’intent del promotor va quedar avortat per l’acció popular tal com ja hem documentat en aquest blog.

Durant dècades, la presència de l’esquelet de formigó del primigeni projecte va enlletgir la fisonomia emblemàtica d’Ifac. La voladura de l’estructura de l’edifici va ser duta a terme el 16 d’octubre de 1987 per iniciativa de la Conselleria d’Obres Públiques i Urbanisme. Per decret 1/1987, de 19 de gener, el Consell havia declarat Parc Natural al Penyal d’Ifac.

Pel seu interés hem reproduït aquest article aparegut el 14 de maig de 2018 al blog de José Luís Luri

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/